Per què el nacionalisme ens ha tornat irrellevants.

El nacionalismo no solo nos desmoraliza, arruina, divide y desprestigia, sino que nos convierte en residuales. Vea como una vez más n’Albert Soler la clava des del Diari de Girona:

«La primera intención era montar una república que fuera la envidia del mundo. Nada. El fracaso más absoluto llevó a exigir, como mal menor y lavado de cara ante los pobres votantes, la libertad de los presos, exigencia que al cabo de poco se tornó petición. Ni caso. En vista de que esto tampoco funcionaba, se reclamó de Felipe VI que pidiera perdón por la actuación policial del 1-O, y tal extravagancia finalizó, como las anteriores, en nada. La última -y difícilmente habrá otra porque más bajo ya no se puede caer- ha sido pedir, por favor, sisplau, al menos una reunión del rey con Presidentorra. Nada, una recepción de 5 minutos, no hace falta ni hablar de nada, el tiempo justo de mover los labios, hacerse una foto y que TV3 pueda emitir imágenes con un título tipo ‘Presidentorra le canta las cuarenta al rey espanyol’.

La estrategia del gobierno catalán, en estos momentos, se resume así: al menos que nos reciban, por favor, que ya nos hemos olvidado de la República; ya dejamos que los presos se queden en la sombra, total, la gente lleva lazos amarillos y ya es suficiente; ya nos es igual si nos piden disculpas o no. Pero al menos que se den cuenta de nuestra existencia, así tenemos alguna cosa a qué cogernos y quién sabe, quizás alguien nos seguirá votando, la gente es muy indolente.

No m’estranya que Felip VI es faci el suec. Si jo fos rei, també me’n guardaria molt, de rebre Presidentorra. No per res, només pel seu estrany somriure. El veia per TV o en una foto amb el somriure estrany que gasta aquest home, i sabia que em recordava algun altre somriure inquietant. (…) Al final hi vaig caure: el somriure de Presidentorra és idèntic al del negre que trobava sovint assegut a la tassa del vàter del bar Fogons, quan encara no hi havia llisquet i jo obria la porta. És el somriure de qui és interromput en plena evacuació, o sigui, no se sap si és un somriure que significa «m’agradaria que ens haguéssim conegut en altres circumstàncies» o és la simple ganyota de qui està empenyent per buidar el ventre, mai vaig saber quina era l’opció correcta perquè, ho juro, mai em vaig entretenir a esbrinar-ho. Sigui com sigui, no és el somriure que jo voldria rebre a casa, visqués jo en un palau o en una cabana. Un president, encara que ho sigui d’una simple comunitat autònoma, encara que sigui col·locat a dit, encara que sigui tan titella que accepti no usar el despatx de l’anterior, ha d’assajar el somriure. No pot anar pel món i que tothom qui el rebi pensi que té una urgència. No per res, només perquè la primera frase que li diran serà «al fons, a la dreta»

La carta en què se sol·licitava, o sigui s’implorava, al rei espanyol que rebés Presidentorra, anava signada per ell mateix, per Presidentmàs i per Puigdemont. Poca broma. Només faltava la signatura de Pujol i el segell de Convergència. (…) És una carta tan servil que la Rahola, atenint-nos al seu currículum, l’hauria d’aplaudir. Pel que s’ha sabut, el president català hi escrivia que volia obrir «una etapa de diàleg, negociació, reconeixement, respecte democràtic, modernitat institucional i respecte pels drets civils i polítics i les llibertats fonamentals». Des de Madrid li han contestat el que era previsible, després de veure’l somriure:

– Al fondo, a la derecha».

O superamos el nacionalismo, o acabaremos en las letrinas.

Dolça i mesella Catalunya…

Categories: Huid del nacionalismo

Tags: Albert Soler, catalan nationalism, Diari de Girona, Dolça Catalunya, dolcacatalunya, Nacionalismo catalán