Ha acabat amb la riquesa de la llengua i l’ha despersonalitzat.
A finals d´any, Jordi Vilamitjana va escriure al Diari de Girona un article on qüestiona la qualitat del «català en democràcia»:
«S’ha parat poca atenció a l’estat de descurança i semiabandonament actual per part de molts dels seus parlants. (…) La delicada situació per la qual passa el català avui és pot argumentar perfectament. (…) Hi ha alguns signes d’alarma que fa anys que s’accentuen: 1) La majoria de la gent no pot llegir, posem per cas, Ruyra (el príncep de la prosa catalana) o Espriu (o tants d’altres), perquè no els entén; 2) Una bona part del tresor de la llengua rau en la fraseologia (frases fetes, locucions, modismes, règims verbals…) que progressivament els catalans i catalanes anem perdent; 3) Sense l’hàbit de la lectura (no només llibres; sinó bàsicament premsa) i la presència de prestatgeries de llibres a les cases, no hi ha normalització que hi valgui (…) El dia que parlar en català sigui tan semblant a parlar l’estàndard castellà, el català tindrà els dies comptats, perquè s’haurà renunciat a l’essència i al geni de la llengua. Perviurà una llengua insípida, sense tremp, aliena a la descripció i definició del país que la parla. (…) Tenim uns models lingüístics (a la TV, a les aules, a la ràdio) cada vegada més pobres i funcionals. Tenim als instituts una assignaturització del català».
Vilamitjana treu un text de Ruyra (La basarda, dins el llibre Pinya de Rosa, 1920) per demostrar el que diu:
«El molí de l’Om no treballa de molts anys. És un casalot deshabitat, o, més ben dit, una ruïna inhabitable, perquè bona part de ses parets han caigut, i ses teulades i sostres no s’aguanten sinó a trossos. En el seu interior hi creix arbrissa boscana, i la llambrusca treu sa pampolada per les finestres. La resclosa, somoguda i ratada, deixa escapar amb desdeny les aigües rondinadores. La grossa turbina es podreix immòbil sobre el rec eixut, on les aranyes l’enteranyinen i les bardisses dels marges la curullen de vilordes i fullaraca. I quan un hom pensa que en altres temps aquesta roda donava moviment a una complicada maquinària, i s’imagina el roncar de les moles, corretges i engranatges, el tràfec de moliners, les corrues de carros que devien agombolar-se en els patis, el dringar dels esquellerincs, els espetecs de les xurriacades i els crits dels carreters, animant tota la vall, no pot menys de doldre’s de l’enderroc i de la quietud d’ara. Ara l’encontrada és deserta i boscosa. Els camins s’han enherbat i les roderes s’hi són esborrades. No hi transita ningú sinó de molt de lluny en lluny. El sol hi guaita dies i dies i mesos sense descobrir-hi figura humana, i el vespre s’hi deixa caure enmig d’una quietud mortal».
Avui molt pocs catalans saben parlar o escriure amb aquesta riquesa. Qui és el culpable? La televisió pública catalana i el sistema educatiu nacionalista, que han estandarditzat una llengua amb ambició quantitativa. En Vilamitjana no gosa fer el pas, però poc li falta: El nacionalisme ha aconseguit despersonalitzar el català, i que esdevingui un castellà parlat amb lèxics catalans.
Potser acabarem tots parlant com la Rahola, en Francesc Marc Álvaro o Quico Homs. Sota el nacionalisme, el català es neuleix.
Catalans, fugim del nacionalisme.
Categories: Huid del nacionalismo
Por fin alguien que habla de la lengua de su imposición y
de lo poco que sirve todo el dinero que se gasta en imponerla…
no sirve para nada las lenguas las transmiten las madres a lo niños
y las madres catalanas ya eran natalidad negativa en los 90.
es una lengua medio muerta con fecha de extincion como tantas que desaparecen a diario
todo cambia se transforma y nadie es culpable…
Es un text d’una gran riquesa i bella factura.
Però això de l´arbrissa boscuna i la lambrusca que treu la pampolada i la resclosa somoguda i ratada què coi és? Quina mandanga s´ha fumat aquest paio? Si sento parlar un manso aixís al bar li foto una clatellada per repel.lent. Parleu català de tota la vida collons! Aquests mots no els entén ni el sursumcorda