Por si te quedas allí toda la vida, Carles.
Josep Carner, al recull titulat Absència, inclou un el poema Bèlgica, segurament escrit pensant en el Motxo, fugat a aquell pais quan se suposava que havia de defensar laindependència:
Si fossin el meu fat les terres estrangeres
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor, ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i de pintures
o de bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
(…)
I moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien -ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els panys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc cadascú.
Peró ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia«
Lluvia, gris, soledad, jardincitos artificiales… Te encantará, Motxo. Para quedarte toda la vida.
Dolça i alliberada Catalunya…
Categories: Arte dulce
¿Como se consigue el que el Motxo aparezca que tiene 80 años? Es todo un arte tecnológico.
Aquest carcamal ho ha enfonsat tot. Fins i tot a la seva propia familia.
creo que este es el poema que leyó Racistorra el día de San Jorge en la pantomima que montan los del Gobierno autonómico de Cataluña para competir con la lectura del Quijote que honra a todos los españoles. Al menos, eso dijeron en TV3% entre las típicas proclamas de odio y supremacismo que les caracterizan.
Motxo, eres un finstro diodenarl de la pradera de Water closed.
Jajaja, el poeta no estaba pensando precisamente en esa escoria humana.