Què n’és de tendre el Nadal!
– M’heu deixat sense corona
-deia el desembre a l’Etern-,
des que ab mà freda l’hivern
totes mes branques eixona.
Lo vent se me’n du les fulles
de què em solia vestir:
lo bosc, mon llit tou ahir,
se’m torna un coixí d’agulles.
Mes de perdre mos joiells,
robes d’or i pedreria,
jo prou m’aconsolaria
si em donàsseu flors i aucells.
-¿No tens aucells ni cantúries?
-diu l’Etern-, mira el cel blau:
ne baixen en vol suau
los Àngels a voladúries.
¿No té flors ton camp geliu?
Mira dintre l’Establia,
en los braços de Maria
quina Nadala hi somriu.
(Jacinto Verdaguer)
Categories: Alma, Arte dulce
Feliz Navidad !!! en familia y si puede ser ante una buen fuego en la chimenea
Gracias!
Bonito poema!!!