“Aixeco la meva petita i solitària veu”: poema d’una catalana a la Cadena Nacionalista.

Un autèntic sentiment de catalanitat que desemmascara el nacionalisme artificial.

COSTA EN SA RIERA. GERONA. ESPA„A.

Luz Larrosa el va escriure en català i castellà, per contribuir a un 11 de setembre del qual es va sentir exclosa. Nascuda i criada a Catalunya, ara viu a Madrid. “Ja no sé si sóc catalana, perquè no compleixo els estàndards necessaris segons aquells que defineixen qui és català”. Nogensmenys, “l’amor a la meva infància, a la meva família, als meus amics, als meus records de la terra en què vaig néixer i créixer és al meu cor, a recer d’idiomes, costums, folclore, banderes i ideologies. És senzillament el meu amor per la terra en què vaig néixer, sense que ningú no pugui qüestionar els meus drets, sense que ningú no em digui com haig de sentir-la, ni com haig d’estimar-la”.

Ja ho veuen: pur patriotisme natural, tan diferent de l’artificial nacionalisme impulsor de la “cadena humana”.

Aixeco la meva petita i solitària veu

Sé d’una cadena que va de nord a sud
creuant ciutats, barrancs i muntanyes.
No és cadena d’or, ni de ferro, ni d’acer, ni és muralla de maó.
Sé que és una cadena humana.
Està feta de carn i d’ossos, d’ulls i boques humanes,
de cors d’humans
que criden amb una sola veu,
amb l’enorme veu de milers d’homes i dones junts,
que plens d’orgull proclamen:
“Som nosaltres, és la nostra llengua,
són els nostres costums i aquesta és la nostra terra”.

Davant  d’aquesta cadena humana
plena i a  l’uníson,
aixeco la meva petita i solitària veu,
un fil de veu que sorgeix d’un cor perplex,
per a recordar-vos les paraules del poeta,
perquè si els vostres fills no són els vostres fills,
sinó que són els fills i les filles de l’anhel de la vida,
tampoc la terra és la vostra terra,
sinó que és soport  per a la vida per si mateixa.
La necessitem però no la posseïm,
com no es posseeix l’aire ni es camina sobre el mar,
encara que respirar mantingui la vida i el mar ens alimenti.

Davant aquesta cadena humana construïda per a segregar i separar
i posar a cadascú en un lloc diferenciant als uns dels altres,
aixeco la meva petita i solitària veu
com simple baula, com gra de sorra,
com solitària estrella sobre l’horitzó,
per a dir-vos que en el nostre breu pas per la vida,
siguis qui siguis, parlis com parlis i facis el que facis,
el nostre deure amb la terra és gaudir-la, cuidar-la i compartir-la.

Així que quan aneu a qualsevol racó del món
crideu i canteu en l’idioma que vulgueu,
balleu com més us agradi i feu el que més us plagui
segons els vostres costums.
Però no vingeu a dir-me que aquesta no és la meva terra tant com ho és la vostra.
Que jo no formo part del Nosaltres menys que qualsevol de vosaltres.
Que els meus ossos i la meva carn, els meus ulls i la meva boca i el meu cor
són tan diferents als vostres que no se’ns reconeix com a germans.

Per això et demano que trenquis la cadena
perquè les cadenes, encara que siguin humanes,
poden mostrar poca humanitat.
Per això et demano que trenquis la cadena
i em deixis viure sense qüestionar-me més
perquè, aquí i ara, hi cabem tots.

Luz Larrosa

dolca



Categories: Arte dulce, Huid del nacionalismo

Tags: ,

7 comentarios

  1. Emocionant.., preciós… Felicitats i molters gràcis, Luz!

  2. si., la terra es de tots, a mi me la van pendre els mateixos que avui gobernan., literalmem amb ban engañar., i amb ban pendre el meu tros de terra., que avui esta ple de orts., al carrer de maladetta., quina vergoña., mai me la tornaran., i volen que comfiem amb ells , tranqueu las cadenas.,
    josep.,

  3. Precioso y lleno de sentimiento y de amor. Deberíamos ser capaces de devolverle la virginidad a ésta tierra que ella tanto ama y añora.

  4. Super! es muy triste lo que está pasando, un terrible ejemplo…

  5. Molt bonic felicitacions!!!!

    • Un estat nomes es una manera d’administrar-se. L’unic que vull es una administracio mes propera, eficient i que no treballi en contra. Parlar de fronteres es barrejar naps i cols. Que potser en creueu moltes de fronteres quan aneu a França o Andorra?
      I bons o mals catalans ho som tots pensem el que pensem. l’unic que demanem es fer el que deixideixi la majoria perque sera allo que fara infeliç a menys gent.
      Deixeu de fer-vos les victimes que ningu us ha fet ni us fara mai fora d’enlloc!

    • I la Gene, els consells comarcals, els ajuntaments… no són adminstració propera? Són eficients? no en tens prou? O vols que et robin més del 3%? Desgraciadament, les fronteres les estan posant els nacionalistes a dintre de Catalunya.
      En referència a que el que decideix la majoria és el que fa feliç a més gent… l’Estatut no el va votar ni el 35% dels catalans, i sembla que als polítics se la bufa. I en qualsevol cas, cap majoria no pot decidir matar ningú, fer-lo esclau, treure-li la seva identitat o els seus drets. Que és el que volen els nacionalistres: obligar-nos a renunciar a la nostar identitat catalana, i també espanyola.
      Els experts en fer-se la víctima són els nacionalsitses del Espanya ens roba, i tota aquesta baldufa

Deja un comentario