Un autèntic sentiment de catalanitat que desemmascara el nacionalisme artificial.

Luz Larrosa el va escriure en català i castellà, per contribuir a un 11 de setembre del qual es va sentir exclosa. Nascuda i criada a Catalunya, ara viu a Madrid. «Ja no sé si sóc catalana, perquè no compleixo els estàndards necessaris segons aquells que defineixen qui és català». Nogensmenys, «l’amor a la meva infància, a la meva família, als meus amics, als meus records de la terra en què vaig néixer i créixer és al meu cor, a recer d’idiomes, costums, folclore, banderes i ideologies. És senzillament el meu amor per la terra en què vaig néixer, sense que ningú no pugui qüestionar els meus drets, sense que ningú no em digui com haig de sentir-la, ni com haig d’estimar-la».

Ja ho veuen: pur patriotisme natural, tan diferent de l’artificial nacionalisme impulsor de la «cadena humana».

Aixeco la meva petita i solitària veu

Sé d’una cadena que va de nord a sud
creuant ciutats, barrancs i muntanyes.
No és cadena d’or, ni de ferro, ni d’acer, ni és muralla de maó.
Sé que és una cadena humana.
Està feta de carn i d’ossos, d’ulls i boques humanes,
de cors d’humans
que criden amb una sola veu,
amb l’enorme veu de milers d’homes i dones junts,
que plens d’orgull proclamen:
“Som nosaltres, és la nostra llengua,
són els nostres costums i aquesta és la nostra terra”.

Davant  d’aquesta cadena humana
plena i a  l’uníson,
aixeco la meva petita i solitària veu,
un fil de veu que sorgeix d’un cor perplex,
per a recordar-vos les paraules del poeta,
perquè si els vostres fills no són els vostres fills,
sinó que són els fills i les filles de l’anhel de la vida,
tampoc la terra és la vostra terra,
sinó que és soport  per a la vida per si mateixa.
La necessitem però no la posseïm,
com no es posseeix l’aire ni es camina sobre el mar,
encara que respirar mantingui la vida i el mar ens alimenti.

Davant aquesta cadena humana construïda per a segregar i separar
i posar a cadascú en un lloc diferenciant als uns dels altres,
aixeco la meva petita i solitària veu
com simple baula, com gra de sorra,
com solitària estrella sobre l’horitzó,
per a dir-vos que en el nostre breu pas per la vida,
siguis qui siguis, parlis com parlis i facis el que facis,
el nostre deure amb la terra és gaudir-la, cuidar-la i compartir-la.

Així que quan aneu a qualsevol racó del món
crideu i canteu en l’idioma que vulgueu,
balleu com més us agradi i feu el que més us plagui
segons els vostres costums.
Però no vingeu a dir-me que aquesta no és la meva terra tant com ho és la vostra.
Que jo no formo part del Nosaltres menys que qualsevol de vosaltres.
Que els meus ossos i la meva carn, els meus ulls i la meva boca i el meu cor
són tan diferents als vostres que no se’ns reconeix com a germans.

Per això et demano que trenquis la cadena
perquè les cadenes, encara que siguin humanes,
poden mostrar poca humanitat.
Per això et demano que trenquis la cadena
i em deixis viure sense qüestionar-me més
perquè, aquí i ara, hi cabem tots.

Luz Larrosa

Categories: Arte dulce, Huid del nacionalismo

Tags: Cadena nacionalista, Luz Larrosa