Fugim de l’annexionisme ètnic que promou el nacionalisme.

En enero de 1907 Enric Prat de la Riba, fundador del nacionalismo catalán, publicó La Senyera, un artículo donde proclamaba «la raça catalana» y la necesidad de anexionarse Valencia, Baleares y hasta Murcia y el sur de Francia, para constituir una «Catalunya gran». Esta era su doctrina:

«En el fet de moltes nacions no hi ha res més que la suggestió d’una paraula. (…) La raça catalana no l’ha tingut gairebé mai, un nom nacional. (…) 

En els temps de la reconquesta, hauríem assolit aquesta consagració de la paraula; però desgraciadament la unió del Principat amb el reialme d’Aragó, va fer surar el nom de la regió aragonesa, i Aragó va ésser el nom de la gran confederació mediterrània. (…) 

El federalisme, imposat pel fet de la unió amb Aragó, va ésser, en aquestes condicions, fatal pel nostre poble, que en haver de lluitar amb Castella, dins de la unió espanyola, va trobarse trossejat, dividit, mancat de sentiments nacionals i d’institucions unitàries que els traduïssin. 

Aquests sentiments s’han despertat. Després de segles d’esmorteïment i d’inconsciència, sabem que som catalans i sabem tot el que ésser catalans significa. A la primeria, aquest desvetllament va ésser provincialisme, va ésser regionalisme, perquè província o regió és el Principat de Catalunya, com regió és Mallorca, com regió és València. Avui ja és una intuïció ésser supraregional, ja és nacionalisme, ja és afirmació de la personalitat catalana, que no acaba en les fronteres de la vella província nostra, sinó que s’eixampla terres enllà fins a tocar les palmeres de Múrcia i, travessant el mar, floreix en les illes de Mallorca.

No tenim un nom comú encara, estem encara sota el jou, sota la suggestió pertorbadora, desconcertant dels noms provincials; però som, i això val més que totes les paraules. Som i cada dia hi ha més germans de pàtria que obren les portes del seu esperit a aquesta realitat vivent, cada dia n’hi ha més que en tenen consciència. Anem engrandint cada dia la sardana dels conscients i la paraula sorgirà.

Mentrestant, fem com els anglesos amb la seva Greater Britannia, flor d’imperi que està a punt d’esclatar; parlem de la Catalunya gran, que no és el Principat tan sols, ni Mallorca, ni el Rosselló, ni València, sinó València i Mallorca i el Principat i el Rosselló i tots alhora.

Tots som uns, tots som catalans. Les diferències que ens separen, són diferències accidentals, diferències regionals com les que es presenten dins de totes les nacionalitats, per fortes i sanes que siguin. (…) 

Els homes més eminents de Mallorca ja l’han proclamat ben alta, aquesta unitat suprema de la raça, i catalans s’han anomenat i catalans de Mallorca anomenen els fills de l’illa daurada. També se n’adonaran un dia a València i llavors la Catalunya gran, redimida, forta i plena, podrà somniar amb una “més gran” Catalunya, la que batega en els patois i dorm en els arxius d’enllà dels Pirineus».

L’expansionisme colonitzador és una característica de tot nacionalisme; lo vimos en la Alemania nazi con el lebensraum, el Anschluss de Austria, la anexión de los Sudetes, de regiones polacas… así hasta hacer estallar la 2ª Guerra Mundial en nombre de la unión de una supuesta raza germana, la misma entelequia que acabamos de leer en Prat de la Riba. El pancatalanismo propone la extensión de la hegemonía y el centralismo nacionalista, además de su dictadura lingüística e ideológica, al Reino de Valencia, las islas Baleares, algunas zonas de Aragón, y hasta Murcia en su región de la Vereda del Reino, entre Beniel y Orihuela.

Tengámoslo claro: todo nacionalismo es siempre expansionista. Y tiene un doble rasero: ¿Diferencias entre Cataluña y el resto de España? «Som nacions diferents». ¿Diferencias entre Cataluña y Valencia? «Són diferències accidentals, regionals». Esperemos que valencianos y baleares lo tengan claro.

Dolça i annexionista Catalunya…

Categories: Pura raça

Tags: Aragón, Enric Prat de la Riba, Paisos Catalans