Divendres Sant, dia de la vera Pàtria.

El Cristo de Lepanto, crucificado en Barcelona

«¡Tribulacions! Si sapiguéssem lo que valen i de quina mà ens vénen, diríem sempre, al fer-ne esment, ‘que Déu nos ne do’, com diuen encara sempre que parlen del pa los bons pagesos de nostra terra, i sempre hi guanyaríem, puix, si la collita del blat amb què el pastam s’esguerra més de quatre parells de vegades, la collita de les penes no s’esguerra mai en los camps d’aquest miserable desterro, a on Déu sempre dóna a l’home amb més abundor lo que li és més útil i necessari. Mes, ¡ai! l’home no les coneix, perquè no les mira per la banda del cel, i, veient-les al revés, les aguaita de mal ull, les menysprea i rebutja, rebutjant amb elles lo pesant d’or amb què podrà comprar lo celestial hereuatge».

Así introducía el mejor poeta catalán sus Flors del Calvari publicadas en 1895. Hoy nos cuelan como literatura los truños de Monzó, Porcel o Sánchez Piñol, pero solo son folletos del Carrefour al lado de los versos de Verdaguer, que se hunden en el alma como los rayos de sol en las nubes, y nos revelan el sentido del Viernes Santo mejor que cien homilías.

És lo bon Jesús
l’amor que més aima;
de tant estimar
sa vida s’acaba.
Vol fer-me un llegat,
no sap de què el faça;
no tenint res més,
la creu me regala.
¡Quin present tan ric!;
¡quina dolça càrrega!

Lo dia primer
ja l’arrossegava;
lo dia segon
la duia a l’espatlla;
lo dia tercer
la duia abraçada.

(…)

Oh creu, dolça creu,
si fosses de plata,
si fosses d’or fi
no em fores més cara.
Oh, creu, dolça creu,
de Jesús aimada,
puix sobre el meu cor
te tornes un arpa,
voldria morir
tenint-te abraçada.

Brollau-ne, cançons,
sortiu-ne, corrandes,
com aucells del niu
tot batent les ales,
i al pobre exilat
parlau de la Pàtria.

(Jacinto Verdaguer)

Acompañemos hoy al Señor, que nos va a abrir las puertas de la Patria.

Dolça i apenada Catalunya…

Categories: Alma, Arte dulce, Tradiciones

Tags: catalan nationalism, Dolça Catalunya, dolcacatalunya, Jacinto Verdaguer, Nacionalismo catalán