Pero la realidad se impone a la ficción: es hora de despertar.

Estamos viviendo días intensos, días en los que el ataque de los separatistas a nuestras libertades se hacen especialmente patentes y el enorme daño que el nacionalismo ha vuelto a infligir a Cataluña es ya indiscutible. Viendo la reacción infantiloide e histérica de los separatistas uno se pregunta qué esperaban que sucediera. Parece que realmente se han tragado su propia trola y que estaban convencidos de que el Estado español y con él las instituciones internacionales iban a aceptar sin chistar el golpe de estado separatista, nos iban a enviar mensajes de felicitación, nos iban a seguir pagando las pensiones (Cataluña tiene un déficit anual de casi 5.000 millones euros en pensiones) y además, como ya vaticinara el gran Francesc Pujols, los catalanes, en nuestras correrías por el mundo, íbamos a tenerlo todo pagado.

Es una comprensión del mundo típica de esplai progre, donde todo se soluciona cantando en torno al foc de campament, y por ello mismo profundamente infantiloide. El choque con la realidad será duro, pero es pedagógico y necesario.

Para entender esto resulta clave el último artículo de Jordi Llovet, el afamado catedrático de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada de la Universidad de Barcelona.

Allí Llovet distingue entre historia-realidad y relato-ficción, y señala que el nacionalismo ha confundido lo primero con lo segundo. Con efectos letales para todos:

No es lo mismo relato histórico que relato de ficción:

“A la seva Poètica, Aristòtil definia amb molta claredat què és el que se li exigeix al relat històric, i què al relat de ficció. Per al savi d’Estagira la història està obligada a narrar els fets tal com s’han esdevingut. Això és el que avui llegim a les històries de Tucídides, de Tàcit o de Salusti (…). Per contra, la narració fictícia, allò que avui dia en diem literatura, posseeix unes lleis molt més flexibles: no narra els fets tal com s’han esdevingut, sinó solament com haurien pogut esdevenir-se, segons la llei tan coneguda de la versemblança o, fins i tot, que quadren en el si de la llegenda, com passa amb els mites. Que Medea mati els seus fills, que Èdip es casi amb la seva mare, o que Zeus es transformi en un toro o en un cigne, són coses de ficció, que resulten, si no creïbles, perfectament assumibles dins el marc de la ficció. No cal que siguin veritat.”

La maquinaria nacionalista ha fabricado una ficción que es una posverdad:

“Doncs bé: Catalunya —o uns quants, començant per les pèrfides ANC i Òmnium Cultural, i acabant, que no és poca cosa, amb el govern de la Generalitat i tots els mitjans catalans de comunicació, que el Govern ha tingut a l’abast com un bufet lliure— ha fabricat (sinònim del verb grec poieïn, que vol dir “fer”, tant com “crear artísticament”), des de la manifestació en favor de l’Estatut de Miravet, un relat —la paraula la repeteixen sense parar els portaveus de l’independentisme, sense pensar en les conseqüències que té—, una pseudoveritat que s’emmarca admirablement en el camp de la ficció, i gens en el terreny ni de la política ni de la història.”

La ficción nacionalista es coherente… pero no tiene nada quever con la realidad:

“No li ha faltat mai coherència a aquesta ficció, i ha fet servir sempre els girs lingüístics que, un cop inclosos versemblantment en el relat conjunt, han semblat a tothom d’allò més verídics: efectes, un cop més, de la llei de la mimesi aristotèlica. “Dret a decidir” no vol dir res exactament; “Volem votar”, tampoc; ni “Referèndum és democràcia”, ni la quantitat fascinadora d’expressions que han fet fortuna.(…)

No: no li ha faltat coherència. La ficció ha estat preparada amb molt d’enginy, no hi ha hagut mai cap contradicció argumental que pogués disgustar els lectors d’aquest romanç, i aquests lectors han quedat satisfets, any rere any, amb el caràcter inevitable, també versemblant, de la narració independentista.”

Pero el relato se agota por reiterativo:

“L’única falla que ha tingut aquesta llegenda és que ha estat reiterativa; és a dir, la mateixa des de 2012 fins avui. És com si una novel·la presentés sis capítols idèntics, l’un darrere l’altre. Un lector que sabés què és la bona literatura no hauria suportat aquesta repetició; “el poble” o “la gent” de Catalunya ho ha suportat admirablement, com els nens accepten sense protestar que se’ls expliqui sempre el mateix conte: això sí, sense canviar-hi mai ni la més petita seqüència argumental.”

El  cuento se ha acabado: de vuelta a la realidad:

“Tant l’irresponsable president, com la infausta Forcadell, com els líders de l’ANC i d’Òmnium i tots els seus adlàters han ampliat i modificat només lleugerament les bases d’aquest enorme relat, i amb aquesta ficció encarem ara la jornada de l’1 d’octubre.

Llavors és més que probable que tots aquells que havien confós la veritat de la història amb la versemblança de la ficció topin amb una cosa que és més poderosa que cap d’aquestes dues formes discursives: toparan amb la realitat, amb la realitat que significa haver votat les lleis de desconnexió menyspreant més de la meitat de la població de Catalunya; amb la realitat que significa posseir menys instruments de poder que l’Estat espanyol; amb la realitat que significa no tenir cap més aliat, al món sencer o quasi, que aquests homes i dones que, any rere any, amb il·lusió, han acceptat i alimentat la substància de la nostra ficció fins a fer-se la idea que la ficció és el mateix que l’àmbit del real.”

Hora de despertar y de volver a la realidad.

Dolça i somiatruites Catalunya…

Categories: Dando el golpe, Huid del nacionalismo, Pensando bien

Tags: catalan nationalism, Dolça Catalunya, dolcacatalunya, El País, Jordi Llovet, Nacionalismo catalán