«El ple del Parlament del dia 21 va sortir en defensa del dret dels diputats a debatre idees, sense més límits que «el respecte de la decisió majoritària i la garantia dels drets de la minoria». I en suport, cosa perifràstica, de la presidenta, Carme Forcadell.

Un propòsit fantàstic. Només que, com ja és habitual, el text va sortir a la llum amb un consens camacurt, només amb el suport de tres dels sis grups parlamentaris: però, sí, es presenta com si fos unànime.

Només que una cosa és debatre idees i una altra diferent presentar, afavorir, redactar o postular resolucions, projectes o lleis obertament il·legals.

Només que la llibertat d’expressió concorda amb el respecte a l’ordenament legal en comptes de contradir-lo: perquè en forma part, des del frontispici de la Constitució, article 20.

L’autojustificació parlamentària es va redoblar amb unes declamacions contra les actuacions del Tribunal Constitucional (TC), que va invalidar el vot del nou full de ruta secessionista estiuenc i en favor del referèndum unilateral (del 5 i 6 d’octubre). La presidenta i els altres membres sobiranistes [vol dir separatistes] de la Mesa van proclamar emfàticament que rebutjaven convertir-se en «censors» dels diputats, que garantirien que tots: “Puguin expressar-se, pensin el que pensin», i que la Mesa compliria «el deure garantir el debat parlamentari» malgrat les «intimidacions».

El cinisme d’aquesta autodefensa resulta evident si es recorda que va ser aquest mateix organisme el que va rebutjar –també per aparentar una exportable unanimitat en comptes de la divisió de la Cambra– la reclamació de diversos grups disconformes amb les lleis de desconnexió. I que es van oposar al fet que es tramitessin en «ponència conjunta», format que evidencia un acord total de la Cambra i l’ús honest de la qual es reserva a aquest acord previ. No volien participar en un acte legislatiu que consideraven contrari a la legalitat democràtica.

La deshonesta imposició (als seus col·legues diputats) del format impugnat, orquestrada per Forcadell i els seus adlàters, queda com a monument a la seva discriminació entre partidaris i rivals: per als primers, la llibertat, la defensa, el suport, sempre en nom de la democràcia; per als segons, l’esclafament. Els minoritaris van recórrer contra el disbarat davant el TC: no tothom a Catalunya aplaudeix que se li escupi. I el tribunal, en sentència publicada el dia 23, tan sols l’endemà passat de l’autodefensa de la presidenta, va dictaminar que els drets dels recurrents «van quedar vulnerats» amb la creació de les ponències falsament conjuntes: s’havia violat ni més ni menys que el seu dret d’exercir les seves funcions representatives.

Un sectarisme redundant i complementari ha estat el que s’ha practicat amb relació a l’acte públic de destrucció d’imatges del Rei a la mateixa seu del Parlament, protagonitzat el dia 12 d’aquest mes per alguns diputats de la CUP. També el dia 21 Forcadell es va negar a prendre cap mesura sobre aquest tema, al·legant la necessària protecció dels parlamentaris (a aquests, sí) i la seva llibertat d’expressió (en aquest cas, sí).

(…) resulta insòlit en qualsevol Parlament que alguns dels seus membres, que representen tots els ciutadans i no només els seus votants, es dediquin a aquest tipus de tasques.

No era necessari que la Mesa els sancionés, però sí que era imprescindible, encara que només fos per dignitat institucional pròpia, i per coherència amb el seu mandat, que apliqués el recentment aprovat (25 de juliol) codi de conducta dels diputats. Aquesta autoregulació imposa als honorables que han de mantenir una «conducta respectuosa» amb tots els ciutadans (el Rei també ho és), segons el seu article 7.2. I, per tant, la «utilització d’un llenguatge adequat» (trencar-li la cara, si més no simbòlicament, no sembla que ho sigui). Una reconvenció, una admonició, un avís, un suau clatellot dialèctic era obligat. I no hi va ser.

De manera que Forcadell segueix sent la presidenta més sectària (el ressò submís del poderós Executiu i el fuet de la feble oposició), incompetent (ignora, menysprea i conculca els dictàmens del seu servei jurídic contraris als seus desvergonyiments anticonstitucionals) i divisòria (fa més profundes les fractures de l’hemicicle en comptes de pugnar per superar-les) que ha tingut el Parlament des de la seva restauració. La dignitat de la presidència brilla per la seva absència.»

Gràcies, Xavier, per explicar-ho tant bé.

Dolça i indigna Catalunya…