El cercano fin del prusés hunde anímicamente a los separatistas.

Francesc Abad (sisplau passi pel catalanitzador de cognoms) es ex de casi todo: ex jefe de Estudios, Planificación y Evaluación de la Universidad Pompeu Fabra, ex militante de la Crida a la Solidaritat, ex dirigente y jefe de prensa de Reagrupament (RCAT) con Joan Carretero hasta que lo expulsaron en enero de 2010 por intentar «dinamitarlo desde dentro».  Después se fue a Solidaritat Catalana per la Independència (SCI). Sus excompañeros de RCAT lo consideran «siniestro, asilvestrado y cavernario». Ahora es «analista polític» y grouppie de Junts pel 3%.

Desde su blog opina sobre el prusés y sus adherencias. Como a tantos separatistas, la ideología le ha ido reduciendo su mundo y limitando sus afectos, y es ya como un pobre Gollum obsesionado con el prusés. El domingo pasado publicó una carta que explica molt bé el que és el nacionalisme i el tràngol que estan passant al mundillo separata:   «Bon dia tristesa: una història anònima però que podria ser la de molts». Lean y compadezcan, es un compendio de la malaltia nacionalista:

«Has seguit rebent correus electrònics, però la majoria ni els obres. Saps que et van dient coses, però també els saps buits de contingut, diguin el que diguin. Prefereixes no obrir-los. Fa un parell de setmanes vas deixar d’anar a la reunió setmanal. No saps què dir. Tampoc la resta, penses.

Posar la TV ha esdevingut un calvari, com la ràdio. Abans t’ho tragaves tot. Pel matí anaves passant d’en Basté a la Terribas. Al vespre, en Cuní, i els dies més intensos, el 3/24. Ara no pots. Van parlant i parlant, i tot et retrona al cap, i finalment veus que ni saps l’estona que portes pensant en altres coses, que has deixat d’escoltar-los, que has desconnectat del que diuen.

El grup de guasap que tenies amb la gent de la vila està inactiu. Millor, penses. Com a mínim no em truquen ni m’estan convocant per fer res. T’agafa un punt d’irritació, recordant totes les trucades i convocatòries dels últims anys. No has fallat mai. Que si una paradeta. Que si una encartellada. Que si un acte. Que si embustiar. Que si matinar per anar a repartir diaris a l’entrada dels ferrocarrils. Que si autocar cap aquí. Que si autocar cap allà. Que si concentració aquí. Que si assemblea allà. Tot era important. O t’ho semblava. O t’ho feien semblar.

Vas participar activament el 9N. Un dels dies més emocionants que pots recordar. El 27S també vas votar amb una il·lusió que a tu et semblava ho omplia tot, que s’encomanava. No vas poder estar en una mesa per temes familiars que no venen al cas. Però et vas passar per un parell de col·legis electorals del barri a saludar la teva gent i veure com anava tot. I tothom et deia que molta gent estava votant C’s. Es va fer llarg, d’arribar a les 20:00. Però va valdre la pena. Al veure la projecció de resultats de l’enquesta de TV3 vas esclatar d’alegria. Fins i tot se’t van humitejar els ulls.

Però la nit no va acabar amb la mateixa alegria. Junts pel Sí no depenia d’ell mateix per tirar endavant el procés independentista, i això sabies perfectament que implicava problemes, molts problemes. I tot i que el Sí guanyava amb autoritat i amb la CUP se sumava 72 diputats, no havíem arribat tampoc al 50% dels vots. Com a mínim, pensaves, aquell que em deia que si la participació pujava per sobre del 75% perdíem segur, no ho havia encertat, i el Sí havia guanyat.

Des de llavors que només vols saber una cosa, que només vols rebre una notícia: que hi ha pacte. I que el procés segueix endavant. No t’has refiat mai de la CUP, de fet no els entens, tot i que en David Fernández t’ha caigut molt bé gairebé des del primer dia. Però el cert és que tampoc no t’has acabat mai d’entusiasmar mai ni amb ERC ni amb CiU, bé, amb CDC, perquè al Duran sempre l’has tingut atravessat, no el suportes. Sempre has pensat que els partits no han estat a l’alçada de la gent, i miren massa per ells i els seus propis interessos.

I l’acord no arriba. I només xerrameca. I només que si això o això altre. No poden no arribar a un acord, penses, però cada cop hi creus menys. Has votat més vegades ERC que CiU, però respectes el President Mas i no entens aquest odi generalitzat que li tenen. I per això encara entens menys que la CUP el tracti igual que el govern espanyol i la brunete mediàtica, amb el mateix odi.

Et passa pel cap no votar el 20-D. Per a què, et preguntes. Que no em diguin res més fins que no hi hagi acord, has acabat interioritzant. I si no n’hi ha no vull saber res més, plego, has dit als de casa, que et miren en silenci.

Però no pots amb aquesta buidor que sents dins teu. Penses que tot plegat és massa injust, insuportable. I la xerrameca per tot arreu. Què diuen, què carai estan dient, et preguntes. Vas llegint algun article de tant en tant, d’aquests articulistes en els que confies, amb els que generalment t’identifiques, però tots tenen tants o més dubtes que tu.

Això no acabarà bé, però ja s’ho faran, et dius, com per reafirmar-te en que tu has fet tot el que has pogut i més, i que si ara et fallen per a tu s’ha acabat, que no et busquin, perquè no voldràs saber-ne res més. Però encara hi ha una incertesa que et pesa i angoixa molt més que tot això. Tot i que la teva experiència de militància cívico-política és relativament curta (4 anys), saps perfectament que el no-acord implicarà la fi del procés independentista com l’hem conegut fins ara. Pots veure perfectament la tempesta tan negra i violenta que seguirà un no-acord. Què serà de nosaltres, et preguntes, mentre veus al Rajoy, el Pedro Sanchez i el Rivera reclamant que caiguin sobre nosaltres totes les calamitats possibles, totes les plagues possibles.

I tens por. I llavors, quan no et veu ningú, plores. La ràbia i la por que sents. Una infinita tristesa. I encara et fa vergonya que els sanglots d’aquesta tristesa s’aixequin per damunt de la xerrameca dels uns i dels brams d’odi i fúria contra Catalunya dels altres.

Dolça i pirada Catalunya.

Categories: Huid del nacionalismo

Tags: catalan nationalism, Dolça Catalunya, Francesc Abad, nacionalismo, RCAT, SCI