Només així podem assolir la nostra vocació, projectar-nos al món i millorar-lo.

Junts, com sempre, podem assolir el nostre potencial. Separats i empetitits els únics que maximitzaran el seu potencial seran els polítics que ens manin.

Contràriament al que predica el nacionalisme, els catalans tenim vocació universal. Som socis fundadors d´Espanya. Durant segles vam empènyer l´unió territorial: primer els comtats, després la Corona d´Aragó, finalment l´unió amb Castella i la reunificació d´Espanya tota. Ningú no ens ho va imposar, ho vam voler nosaltres. Som Espanya des que vam néixer.

Les grans empreses espanyoles porten també empremta catalana: la Mediterrània, les Corts, la Reconquesta, Amèrica, les arts, l´evangelització de mig món y la construcció d´Europa. Al Saló de Sant Jordi de la Generalitat, als nacionalistes no els hi agrada ensenyar els grans murals pintats per catalans que recorden la fundació de Montserrat, Poblet, les Corts de Monzón, el Consolat de Mar, els Reis Catòlics rebent Colom a Barcelona, Lepant, el Bruch etc.

Tot i els trasbalsaments de la nostra història –guerres civils incloses–  que són comuns a totes les nacions, sempre hem tingut per nord la convivència i la unitat. No ens ha anat pas malament.

Avui vivim moments difícils. Després de 35 anys de Generalitat i amb l´autonomia més gran que mai hem tingut, el govern català ha fet fallida, els impostos ens escanyen, la mediocritat i la corrupció dels nostres dirigents ens desespera i l´atur enterboleix el futur de molts catalans. El progrés material ens enlluerna, però alhora dissol molts vincles naturals i fa més fàcil que ens lliurem a ideologies i modes de pensament.

Aprofitant una situació que ells mateixos han contribuit a crear, els polítics nacionalistes volen consumar la seva ideologia fins a l´extrem i separar-nos de la resta d´Espanya. De les conseqüències sobre el benestar afectiu, social i econòmic dels catalans no en parlen obertament ni seriosa. La veritat és que no hi ha motius suficients per anomenar estrangers els nostres familiars i compatriotes de sempre.

Per això Catalunya girarà l´esquena al fanatisme aliè i interessat. Tot i la crisi, els catalans som ben conscients del nivell de vida assolit. Tenim les millors infrastructures d´Espanya. L´aeroport de Barcelona, gestionat per AENA, ja és el primer del país. Les quatre províncies catalanes estan enllaçades per l´AVE. Encara es poden fer negocis i treballar decentment. Tot i les impresentables retallades del departament de Salut, la Seguretat Social segueix funcionant i les famílies, amb l´Església i les ONGs, suporten qui més pateix. Els polítics no han aconseguit apagar el nostre sol ni fer malbé la nostra gastronomia. Posar la prioritat als afers materials pot assecar el nostre esperit vital, però molt poca gent es pot queixar de viure pitjor que els seus avis. Vivim prou bé.

El més important és que encara queda molt a fer. Hem de regenerar Espanya: treure poder als polítics i tornar-ho als ciutadans, erradicar la corrupció, exigir la transparència, promoure la meritocracia, reduïr l´administració per fer-la àgil i eficaç, fer una educació oberta i de qualitat (algunes escoles de negocis ja són de les millors del món), enfortir la Sanitat i no destorbar la iniciativa familiar. Hem de redescobrir les coses que no es veuen i ens fan feliços, la nostra vida trascendent. L´antic esperit d´empenta que -malgrat que adormit i ofegat pel nacionalisme- encara conservem molts catalans, té reservat un paper clau a aquesta transformació.

També l´Europa en construcció necessita que diguem la nostra: que es pot treballar molt fort i amb eficicàcia i alhora gaudir de la vida; que les relacions personals fan negocis més sòlids; que la família, els amics i la fondària espiritual també són importants per ser feliç; que la creativitat aporta solucions millors; que l´improvisació a vegades és eficient; que totes les dimensions de la persona són importants. L´Europa del Sud necessita un líder que representi els seus valors i ambicions més positius. Espanya pot ser aquest líder.

I el món globalitzat espera també la nostra aportació. L´exemple engrescador de professionalitat a la feina i de fraternitat i acollida ens ha d´inspirar mútuament amb els pobles germans d´Iberoamèrica. La tenacitat, visió a llarg termini i creativitat per fer més Zaras que demostrin la nostra competitivitat i habilitat per crear riquesa en un món global. La rapidesa i capacitat de treballar en un entorn fluid i imprevisible com l´economia digital. La nostra tradicional facilitat per gestionar la diversitat i establir relacions autèntiques amb cultures diferents. Posar en valor les coses de l’esperit i l’amor, superant el materialisme. El món será un lloc millor si tenim entitat suficient per impactar-hi.

Tot això i molt més hem de fer als propers anys. Catalunya no té vocació de petitesa ni d´ensarronar-se sobre sí mateixa, ni de tancar-se portes, ni de viure la vida avorrida dels petits que només esperen ser els més rics del cementiri. Tenim un paper constructiu pel món. Tenim una paraula d’unitat i diversitat, d’iniciativa material i riquesa espiritual, que el món necessita. Només formant part del que sempre hem estat part podrem fer possible la nostra vocació universal. Espanya és el nostre passat, el nostre present i ens ajudarà a assolir el nostre futur. Com diu en José Manuel Lara, «tiene más sentido liderar España que romperla«. L´escut de la nostra senyera ho diu ben clar: «Plus Ultra«, més enllà, més lluny. Els catalans no estem fets per foteses.

Per això avui, dia del patró, recordem la nostra dolça i catalana Espanya.

Categories: Mejor juntos, Pensando bien

Tags: catalan nationalism, Colom, Consolat de Mar, Dolça Catalunya, José Manuel Lara, Lepant, plus ultra, Reis Catòlics