Un soldat republicà discrepa de TV3 explicant l’entrada dels nacionals a Barcelona.

Aquest home va anotar allò que va veure; el nacionalisme explica allò que ens vol fer creure.

Barcelona 1939

“¡Lue-go diréis / que somos cinco o seis!”

Avui fa 75 anys que les tropes nacionals van entrar a Barcelona. La capital havia patit 2 anys i mig de follia i desordre. Recollia el fruit de la sembrada ideològica radical: nacionalisme, anarquisme, socialisme, comunisme… Una barreja letal. La Generalitat era inútil o còmplice de les barbaritats que passaven a Catalunya.

El relat nacionalista ens diu que “Espanya” va conquerir “Catalunya” aquell dia. No és veritat.

Joan Font Peydró era un soldat de l’exèrcit republicà que s’havia amagat, com tants d’altres, per a evitar seguir una retirada inútil. Així narra les seves impressions del moment de l’alliberament:

“Cuando llegamos a la Diagonal, la bandera que vimos pasar desde el balcón apenas ha podido recorrer unos metros. Los primeros soldados desaparecen entre una muchedumbre que los abraza, que los vitorea, que besa la bandera. Esto no se puede describir. Hay que vivirlo para tener una idea de tales momentos. Van llegando más tropas. Y es un río de gente el que los asalta (…) Un enorme trimotor vuela bajísimo a lo largo de la Diagonal. Miles de niños le saludan. Unos tanques van caminando airosos; pero casi no se los ve. El gentío se ha encaramado en ellos y tremolando banderas y vitoreando a España y a Franco, los hace desaparecer entre olas de alegría. Ya ha llegado la noticia a todas partes. Barcelona se ha lanzado a la calle. Y se desborda de entusiasmo. Llegamos a la plaza de Cataluña. Brillan algunas luces. Empiezan a rasgarse las tinieblas. Todo parece un sueño. En todas partes, el mismo entusiasmo. Y banderas españolas. ¡Muchas banderas!”.

Un historiador anglès, James Cleugh, ratifica les impressions de Font:

“Los soldados eran obstaculizados en su avance, no por la resistencia del enemigo sino por las densas multitudes de demacrados hombres, mujeres y niños que afluían desde el centro de la ciudad a darles la bienvenida, vitoreándolos en un estado  que bordeaba la histeria.

I el general Yagüe, que manaba les tropes que entraren a Barcelona, va dir el mateix dia 26 de gener de 1939:

“Nos han hecho el recibimiento más entusiasta que yo he visto (…) He asistido a la conquista de las cuatro provincias del Norte: he paseado la bandera nacional y el escudo de Navarra por Aragón, por Castellón, por todas partes y en ningún sitio, os digo, en ningún sitio nos han recibido con el entusiasmo y la cordialidad que en Barcelona.

Ja ho veuen: un català de l’exèrcit republicà, un historiador anglès i un general d’en Franco ens expliquen el mateix. Barcelona va rebre amb entusiasme expansiu l’exèrcit nacional. “Espanya” no va conquerir “Catalunya”. La guerra de 1936-1939 va ser una guerra civil entre espanyols, i per tant entre catalans.

No deixem que el nacionalisme repeteixi la discòrdia i la fragmentació entre els catalans.

dolca



Categories: Historia

Tags: , , , , , , ,

16 comentarios

  1. Eso mismo me contó la madre de un amigo mío. Esta señora tenía 16 años cuando entraron los Nacionales en Barcelona

  2. didac, o lo que viene a ser el yayoflauta.

  3. esteu bojos com podeu dir això del dictador que va fer un cop d’estat amb la complicitat de la burguesia espanyola i catalan

  4. l’unic nacionalisme que veritablement hauria d’estar prohibit és l’espanyol, el castellà, el que més morts i terrorisme ha causat al pais. Bando Nacional, es deia, no hoi oblidem. Per mes que ara nomes es digui nacionalistes als perifèrics. Com molt bé diu més amunt “Democràcia”, que esperaveu despres de dos anys i mig d’una de les guerres mes terribles i dificils que un poble hagi lluitat mai? contra tots els feixismes europeus. I de ben segur els catalans que van sortir a celebrar l’arribada del franco, a part que els motius centrals son els que diu bé “democracia”: 3 anys de fam, guerra i bombardeigs incessants sobre la poblacio civil (cosa que per cert mai han fet els altres nacionalismes ni les esquerres, i que servia per això, per esgotar i desmoralitzar a fons la població civil), amb l’ajuda decisiva de hitler i mussolini, sense els que haurien perdut ben segur. Pero és que a més, caldria comparar xifres entre els que sortiren al carrer amb el braç alçat, i els 500.000 exiliats que estaven cami de figueres a peu i seguien sent disparats per avionetes nazis. O Granollers, per ex, que encara despes de l’entrada dels franquistes a barcelona fou bombardejat. I per suposat caldria comptar els centenars de milers ja morts, repressaliats, empresonats pel franquisme arreu de l’estat. I els que ho serien en la terrible postguerra fins el 1975. Una altra de les tantes grans falàcies del vostre nacionalisme, doncs amb aquests altres 100.000 morts no es pot dir la classica mentida de que els dos bandols eren iguals. Trets tots aquests petits detalls, si, hi havia franquistes a Barcelona i gent que ja tant li feia despres de tant dolor. Però bé, no mereix la pena gastar gaires neurones més per uan pagina com aquesta. Salut, anarquia i independència! I un segle d’hegemnia de les esquerres a l’estat espanyol despre sde tants segles de nacional-catòlics criminals

    • HOla didac: la guerra civil no va ser de Catalunya contra ESpanya, sinó de catlans contra catalans. TEns un problema d’immersió nacionalista. T’ho han ensenyat a la indepescola? O ho has après a TV3? Saps alguna cosa del POUM, la Komintern, el NKVD, Stalin, les txeques, els paseíllos, etc?
      Mmmmmmmm… em penso que no. Au, agafa un llibre o parla amb l’avi.
      Pau, bé i veritat.
      HOnori

    • la guerra civil va ser la invasió del feixisme i la repressio feixista del poble espanyol. Amb la decisiva ajuda del feixisme internacional. I dintre d’això, la revolucio social llibertària, principalment a catalunya. Si, conec la història de la guerra civil i la revolució a fons. Per això dic que cal fer un anàlisi ben contextualitzat del que volia dir la gent saludant l’entrada de franco a Barcelona el 1939. I presentar com aqui la rebuda triomfal és tergiversació històrica. Greu analíticament, i molt xungo ètica i polícament. L’exèrcit de franco a Barcelona justament va ser contestat el 19 de Juliol de 1936 amb una de les ressistències collectives més heroiques i èpiques de la història contemporània: els ciutadans, el poble, els treballadors, van vèncer disparant des de balcons i amb bombes casolanes l’aixecament franquista, i van començar l’endemà la unica revolucio anarquista en fabriques i camps a nivell nacional de la història. Pero si, 3 anys mes tard, amb el boicot soviètic i republicà de la revolució, una guerra terrible, i el triomf militar dels feixismes internacionals a l’exercit republicà, despres de 3 anys de bombes, molta gent saludava franco..

    • la invasió i repressio feixista contra tot el poble espanyol, vull dir

    • El 19 de Juliol no era l´exercit de Franco a Barcelona, ell estava a Africa encarai no era el cap absolut.
      Entre Hitler, Mussolini i Stalin poques diferències.
      Madrid tambè es va mantenir republicana fins al final, quina ****** a l´hora de menjar-li el coco a la gent i tergiversar l´història oi?.
      Els anarquistes que dius al final també van matar frares, monges catalanes, burgesos, gent inocent de deretes etc Lo que el vostre cap Durruti no hauria d´haver fet mai és anar a l´ universitat de Madrid a rematar de cap aquella bala perduda….
      En lo que si que estic d´acord es que segur que molta gent que va sortir a saludar cantant el Cara al Sol per supervivència o com li vulguis dir.

    • Los fusilados tras la guerra civil lo fueron por delitos de sangre. Ningún soldado republicano al finalizar la guerra civil fue fusilado. Si lo fueron los que asesinaron en la retaguardia a civiles, curas y monjas. Honori, no digas cientos de miles. No fueron mas de 2.000.

  5. Per favor sigueu més vius i analitzeu per què la gent va sortir el carrer. No va ser per amor a als nazionals, ni per que eren de la seva mateixa ideologia. Sinó perquè amb dos anys i escaig de guerra la gent per poder menjar i no tenir por a morir fa el que pot a la desesperada.

    Cal recordar que la post-guerra més immediata el franquisme va afusellar a milers de ciutadans? Un cop ja acabada la guerra el franquisme va estar matant gent fins el 75.

    No sé si algú a llegit els informes de la ONU en qüestions de foses comuns, però Espanya és el país amb més foses comuns després de Cambodja. A més, la ONU més d’una vegada a demanat que s’exhumessin els cossos i fossin enterrats dignament i identificats.

    Si sou tant indignes de comparar aquell règim nefast i esfereïdor amb l’actual, crec que ja sé de quin peu calceu, i realment es nota la vostra ideologia política. Segurament més d’un em portaria a mi en un tribunal militar.

    Però recordo que les lleis de punto i final com va ser la constitució al final acaben explotant molt més enllà del que algú es pot imaginar.

    Recordo que el franquisme és un govern il·legítim i segons el dret, la democràcia que actualment estem, també és il·legítim doncs és fruit del franquisme i no del 31.

    • És cert el que dius, Democràcia. El Companys va fer passar molta fam als que es van lliurar de les txeques. I tots van sortir a rebre les tropes perquè tenien fam. Les foses comunes hi ha moltes, la gran majoria dels rojos (Paracuellos, Montcada…). Ja ja, m’has fet riure molt, Democràcia. Canvia’t el nom per Tirania, serà m´çes coherent

  6. La falsificació de la historia per part del nacionalisme forma part del seu ADN i arriba a extrems de “delirius tremens”. Si es transforma la Guerra de Successió espanyola en guerra de Secessió, per que no convertir també la Guerra Civil en una invasió espanyola ( jo ja he perdut el compte de les vegades que ens han envaït. )

  7. Hay otro testimonio que está al alcance de todos, sobre todo de los husmeadores de la doctrina pontificia al servicio de la caverna nacionalista; ese testimonio es el del médico movilizado en el ejército rojo, que después se ordenó sacerdote y, muerto prematuramente tras una vida de santidad, ha sido declarado Beato y cuyo proceso de canonización está bastante avanzado. Ese católico y médico ejemplar llamado Pere Tarrés Claret publicó el libro “Mi diario de guerra”, donde anota día a día los avatares que le tocó vivir durante la conflagración; el libro termina precisamente el día 26 de enero de 1939; con un fiel rflejo de lo que ocurrió aquel dia en Barcelona; recomiendo a los nacionalistas y, sobre todo, a los de FJC, a la que pertenecía el Beato Pere Tarrés, su relectura, a ver si se aclaran.

  8. Si hoy vivimos subyugados a un régimen de pensamiento único opresor y aplastante en que no hay ni libertad para usar la lengua qye uno quiera. Donde la televisiòn pública autonómica solamente habla para y por el separatismo…. en aquellos años con checas y fusilamientos, con desórdenes, inseguridad y más odio si cabe…. ver caer a esos opresores debió ser una gran noticia. Considero de lo más razonable semejante saludo al ejército español.

  9. TV3 és el NODO-CAT. I el paguem tots. Molt trist.

Deja un comentario