Una anàlisi genial de l’estada del Papa a Barcelona.

Albert Soler ha retratat al Diari de Girona els 2 moments estelars del nacionalisme durant la visita del Sant Pare: l’adoració de Lallengua i el falllit boicot llazi a la missa de la Sagrada Família.

En El català, llengua divina, nos explica las razones de la obsesión nacionalista con Lallengua:

«Si una cosa ens agrada als catalans, és queixar-nos i plorar. Sentir-nos víctimes i oprimits és la nostra única raó de ser, i com que últimament se’ns estaven acabant els motius, ha hagut de venir el papa a ajudar-nos, (…) Fins que Lleó XIV, Déu n’hi do com cuida el ramat tot i el seu nom, ens va venir en auxili anunciant que la seva missa i benedicció a la Sagrada Família, així com l’oració a la catedral, serien en castellà. Per fi! D’entre tots els pretextos que els catalans tenim per a lamentar-nos, un dels favorits -i això que la llista és interminable- és precisament el de la llengua. (…) Donem gràcies al Senyor i al seu màxim representant a la terra per aquest regal diví, que els catalans ja teníem por de passar una altra setmana sense res per rondinar. Fins i tot el Vivales ha pogut sortir del seu oblit per uns moments, quan ja ningú recordava que continua a Waterloo de vacances perennes, i ha fet una crida a xiular la intervenció papal i a onejar estelades, com en els bons temps. Això del papa és autèntica misericòrdia cristiana, ha donat veu fins als més miserables, com feia Jesús amb les putes i els lladres.

Als creients, en general, els és igual en quin idioma els diguin missa, (…) Tret que siguin creients catalans. A aquests, o se’ls diu missa en català o apostaten, quins uns, tot i que fa l’efecte que els que més han clamat al cel per la marginació del català no estan molt catòlics que diguem. Un català prefereix anar a l’infern per tota l’eternitat abans que sentir missa, confessar-se o rebre la extremunció en una altra llengua, el primer és el primer, abans el català que asseure’s a la destra de Déu Pare.

-Ego te absolvo- li diu el capellà al moribund mentre li escampa aigua beneïda amb l’hisop.

-O m’ho dius en català o ja te la pots fotre al cul, l’absolució- respon aquest amb el darrer alè.

Algun evangeli apòcrif hi deu haver en què Judes és català, fet que a ulls d’alguns explicaria que vengués el Mestre per unes monedes. En realitat, no ho va fer per diners -alguna cosa hi va tenir a veure la recompensa, no ens enganyem-, el motiu principal va ser que en l’últim sopar Jesús oferís als deixebles vi en lloc de ratafia, que el pa no estigués sucat amb tomàquet i, sobretot, que se’ls dirigís en arameu i no en català. Si més tard Judes es va penjar no va ser per penediment, (…) sinó perquè es va adonar que amb tan poques monedes no n’hi havia per a fugir de nit fins al nord de la Gàl·lia, el que avui es coneix per Bèlgica, com corresponia a un autèntic líder català. En alguns gravats antics, Judes porta un llacet groc cosit a les vestidures. (…)

el papa (…) coneix perfectament la necessitat que tenim els catalans de plorar per la llengua, ja des de les albors de la cristiandat. (…)

Fins ara havíem de conformar-nos insultant el cambrer i la caixera que ens atenien en castellà o, com a molt, denigrar la Rosalia per triomfar sense fer servir el català, que no està malament com a opressió, però un papa és un altre nivell. Ser oprimits pel vicari de Déu equival gairebé a ser oprimits pel mateix Déu, que és la màxima aspiració d’un poble tan victimista. Amén».

En su artículo Els Cantaires Rebels, grup d’estiu, el genial gerundense se parte de risa con el chapucero boicot lazi en la misa de la Sagrada Familia:

«Expulsar de la Sagrada Família 600 cantaires d’una tacada sense que ningú se n’adoni és tot un miracle, no sé si aquest compta per a beatificar en Gaudí (…) Es veu que aquests sis centenars de veus -o part d’elles- volien cantar Els Segadors i desplegar unes quantes estelades, com en els bons temps, durant l’estada del papa en el temple. (…) Potser fins i tot haurien cridat in-inde-independència, per a recordar aquells dies en què el llacisme pretenia que els carrers fossin seus i es pensaven que el món els mirava. (…) als joves d’avui, que no saben res del procés, l’inútil muntatge els hauria servit per a veure que no es van perdre res.

Els cantaires rebels -aquest és el nom que adoptaran en els seus bolos estivals- ni tan sols pretenien reivindicar res, són una banda de tribut d’aquestes que estan tan de moda. Si hi ha qui imita els Beatles per més que el grup porti anys dissolt i la meitat dels seus membres estiguin morts, és normal que aparegui una banda que imiti el procés, que també està dissolt i molts dels avis que van sortir al carrer per a abraçar-lo l’han dinyat, llei de vida.

La policia els va sol·licitar que sortissin del temple i ho van fer sense piular, fins i tot en això van retre homenatge als polítics del procés, els quals es van quadrar davant d’un parell de funcionaris que per tot armament duien una carpeta sota el braç. (…) Per si no fos suficient detall ser rebut per un president que es diu Salvador, un dels àlies del Senyor, i un altre que es diu Pedro, aquest capaç de negar tres vegades el que més li convingui abans no canti el gall (…)

Si volien evocar l’extint procés, una missa era el lloc adequat per a recordar que un dia ens van voler fer combregar amb rodes de molí».

Victimismo y patetismo irrelevante. Eso es el nacionalismo, la ideología que ha capado Cataluña. Lo bueno es que el Papa se ha dado cuenta de nuestro problema. Otro que no se tragará el ploralunyeo lazi.

Deslliurem-nos-en.

Dolça i catxonda Catalunya…

Categories: CATchondeo, LlenguaLibre

Tags: Albert Soler, lengua catalana, León XIV