Hoy, tristes pero alegres, nos acordamos de nuestros muertos.
El hombre no puede vivir si no se proyecta hacia el futuro. Lo decía Pascal, el científico inventor de la calculadora: «no vivimos, sino que esperamos vivir». Lo malo es que el anhelo espontáneo del hombre por su futuro personal ha sido desviado hacia un futuro colectivo que se vende como salvífico: el Reich de los Mil años, el Reino del Comunismo realizado, la Sociedad del Bienestar Ilimitado o lo que se invente la ideología de turno. Que a casa es diu nacionalisme, i ens ven un enganyifós futur col.lectiu anomenat Catadisney.
Hoy es día de recordar a nuestros difuntos y pensar que hemos de morir. Es algo que nos da perspectiva y nos alegra la vida. Porque el día de nuestra muerte llegará y no estarán «Catalunya» ni la cubana o Jordi Pujol para salvarnos. Porque eso son idolillos que algunos se han inventado para humedecer su corazón reseco.
Com sempre, és el poeta qui ens dona aquesta lliçó de realisme i de vida:
EL DIA DELS MORTS
Recordem amb enyorança
els amics que havem perdut.
Lurs cors tendres
ja són cendres
dins la fosca del taüt
i quelcom de nostra vida
a la tomba s’han endut.
S’han endut tanyades nostres
que mai més rebrollaran.
Amb tos besos
tan encesos
d’un afecte pur i sant,
oh mareta meva dolça,
t’has endut mon cor d’infant.
Amicals beutats de somni
que passàreu com el vent,
entre danses
i folgances,
tot cantant i tot rient:
amb vosaltres, dins la fossa
jau mon cor d’adolescent.
Pare noble, eximis mestres,
il.lustrats i bons amics
que em guiàreu
i enlairàreu
sense plànyer-hi fatics:
quan finiren vostres dies
van finir mos dies rics.
Cada surt del caure vostre
en mon cor obrí esvoranc
i en ma testa
gèlid resta,
nucli fet d’un cabell blanc.
Us visito, santes ombres,
gairebé de vida manc.
No perdré, però, gran cosa
de sortir d’aquest món trist
on no dura
cap ventura
i el pler fuig així de vist.
¡Somrient puguem trobar-nos
al voltant de Jesucrist!
(Joaquim Ruyra)
Dolça i assenyada Catalunya…
Categories: Alma, Arte dulce
Poema bonic però trist…
En efecto, la muerte de Felipe el Hermoso, cuya enseña era la Cruz de Borgoña (Vaya sorpresa ¿eh, coletas?). Mas informacion en este enlace: http://www.libertaddigital.com/cultura/2015-02-13/pedro-fernandez-barbadillo-la-cruz-de-borgona-bandera-de-espana-74807/
En el cuadro, la muerte de Felipe y la locura de amor de la reina Juana.
Si las viejas generaciones de catalanes resucitaran y vieran como está Cataluña, se volvían a morir del disgusto. Pobre Cataluña, quien te ha visto y quién te ve.
Bonita imagen del cuadro de Francisco Pradilla, aragonés y villanovense por más señas.