Conozca a los 16 poetas catalanes asesinados bajo Companys

García Lorca asesinado en Granada… y 16 poetas en la pacífica Cataluña de Companys

GUERRA CIVIL

Josep Aragonès i Xelma. (Barcelona XIX- Montcada i Reixac 1936). Director de la Colònia Asland i poeta. Autor de obres poètiques com “Adéu al hivern”, “Fulla Caiguda”. Fou assassinat per milicians d´esquerra el 27 de Novembre del 1936.

Ramon Arrufat i Mestres, (Cervera 1870- Barcelona 1936). Prevere, poeta en català i professor. Estudià la carrera eclesiàstica a Tarragona. Vicari de la parròquia de Sant Miquel (1885). Impulsor i director del col·legi institut d’ensenyament secundari de la Mercè de Montblanc. El centre, amb la col•laboració de l’Ajuntament, funcionà de 1887 a 1891. A Cervera dirigí el col•legi de l’Estudi Nou, juntament amb el seu germà Climent, també sacerdot. El 1901 passà a dirigir el col·legi provincial de Tarragona. Sobresortí com a poeta místic. Els seus amics i Pin i Soler els consideraven un digne successor de Verdaguer. Autor de diverses obres en vers i prosa, la majoria inèdites, publicà: Recull de poesies catalanes. Tarragona, 1887, La Cabeza del Conde de España. Barcelona,1923; El buen ciudadano, Cartilla de educación cívica para texto de lectura en las Escuelas de Instrucción Primaria. Barcelona, 1926. Un cop jubilat es retirà a Barcelona, on fou consiliari d’Acció Catòlica (parròquia de la Concepció) i beneficiat de la parròquia de Sant Josep Oriol. Morí assassinat el 1936 a mans de milicians esquerrans.

Joaquím Ausellé i Rigau. (La Cellera de Ter XIX- 1936). Poeta, professor del Colell, músic i sacerdot. Rector de la parròquia de la Cellera de Ter, era organista i compositor. Dinamitzador del “Centre Parroquial”. Fou detingut a l´inici de la guerra civil i assassinat. El seu germà Josep Maria Ausellé i Rigau (La Cellera XIX- Cervera 1936, claretià) també fou assassinat amb altres 42 religiosos més.

Tomàs Bellpuig i Joy. (Barcelona, 1879 -1936). Escriptor i poeta. Ordenat de sacerdot el 1900, els anys següents exercí com a professor de llatí i d’humanitats al mateix Seminari de Tortosa. El 1909 coneix Joan Baptista Manyà a la tornada de la seua estada a Roma i entaulen una gran amistat. El 1919 funden la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta i Bellpuig n’és elegit viceconsiliari. Poeta verdaguerià, la seua obra poètica es decanta per la poesia religiosa, sobretot de tema eucarístic, a més dels nombrosos poemes dispersos, en publica dos llibres: Composicions eucarístiques (Barcelona, 1922) i Composicions eucarístiques. (Segona sèrie) (Tortosa, 1926). Per altra banda, també és autor de la lletra de diversos goigs, que promouen la devoció popular, i també novenes. De goigs, en coneixem almenys tres: a) Goigs en honor de la Mare de Déu de la Cinta (1932); b) Goigs de la Mare-de-Déu de l’Aldea venerada al Terme de Tortosa (s. d.), i c) Goigs a llaor de la Mare-de-Déu de Montserrat, venerada dels tortosins al seu nou Santuari de l’avinguda de Mig-Camí (1933). De novenes, en coneixem dos: a) la que publica a Lo Beat Francesc Gil de Frederic. Vida i martiri. Novena – Goigs (1919); i b) Novena a Madona Santa María de la Rápita venerada dins la Clausura de les Monges Santjoanistes de Tortosa (1922). Com a dramaturg és autor de 4 drames religiosos sobre vides de sants màrtirs: a) El Triunfo de la Virginidad. Melodrama sacro en un acto (Tortosa, 1905 i 1915), traduïda també al català: La Virginitat triomfant. Drama sacre musical en un acte i en vers (Barcelona, 1935); b) Sang tortosina. Drama històric en un pròleg, dos actes y un epíleg (Tortosa, 1915); c) Soldats de Crist. Episodi tràgic en un acte i en vers (Tortosa, 1924), i d) El Màrtir de l’Eucaristia. Drama en dos actes per a nois (Barcelona, 1926). També va escriure per entregues una novel·la ascètica: Or a les brases. Traduí al català les obres de sant Cebrià. Per tal d’escapar de la persecució de què eren objecte tots els catalans catòlics o de dretes al començar la guerra civil, el dia 15 d’agost de 1936, Bellpuig i Manyà es traslladen de Tortosa a Barcelona per refugiar-se. A finals de setembre el detenen quan anava a la Conselleria d’Ordre Públic de la Generalitat a buscar un salconduit per a traslladar-se a Vic, i foren assassinats pels grups d´esquerra que sembraren el terror a Catalunya.

Manuel Caballeria i Budallès. (Ripoll 1872- Gombrèn 1936). Sacerdot, poeta i compositor de sardanes. Mossèn de Ripoll i d´Orís, la seva família eren militants de la CEDA. Compositor de sardanes, entre elles “El passerell i el gafarró”, “La mallerenga i el bitxac “ i “La piula i l’ull de bou”. Fou detingut per milicians i assassinat el 3 de Setembre de 1936. Alguns dels seus familiars també foren assassinats per esquerrans, com Josep Caballeria i Peix (Ripoll 1892- 1936, comptable i dirigent de la CEDA) i en Eusebi Budallès i Gombau (Ripoll 1866- 1936, propietari i militant de la CEDA).

Josep Casassa i Tasis. (Sarrià de Ter 1903- Catalunya 1936). Sacerdot, folklorista i poeta. Fou ordenat sacerdot el 1930 i destinat com vicari a Sant Joan de les Fonts. Participà en els Jocs Florals i guanyà diversos premis el 1933 (Sant Feliu de Codines). Com a periodista col·laborà a “En Patufet”, «El Cigronet», «La Mainada», «La Rondalla del Dijous» i als diaris: «Diari de Girona», «El Deber», «La Tradició Catalana», «La Ciutat de Sabadell», el «Butlletí del Grup Excursionista i Esportiu», de Girona, i a la pàgina infantil del diari «El Matí». Va escriure desenes de rondalles sobre el folklore català (De tipus bíblic: «Els Sants Innocents», «Per què el romaní floreix a cada Maredéu, o La Fugida a Egipte», «Reis», «La menta trapacera», «Per què les violes són morades», «La cueta és l’ocell més alegroi», «Per què el gripau no té cua i el taup no té ulls», «Sant Pere» i «La Sagrada Família»; de tipus hagiogràfic: «Sant Mer, abat de Banyoles», «Santa Eulàlia Verge i Màrtir», «Dimes, el Bon Lladre», «Sant Ermengol», «Fra Joan Garí de Montserrat», «Sant Isidre, Llaurador», «Santa Quitèria», «Santa Càndida, mare de Sant Mer», «Sant Antoni de Pàdua», «Sant Cristòfol», «Santa Margarida», «Santa Elena», «Santa Afra», «Sant Magí», «La DegoIIació de Sant Joan Baptista», «Sant Gil», «La Mare de Déu del Tura», «Sant Ferriol», «Sant Cebrià i Santa Justina», «La Verge del Remei», «Sant Galderic», «Sant Martirià», «Sant Eustaqui», «Sant Eloi» i «Sant Llàtzer»; i un bestiari: «El guillot massa eixerit», «El llop valent», «Un llop talòs», «Un llop a la trampa» «El gat i la rata»; i d´altres com «La rondalla de l’àvia», i l´últim que publicà: «Calendari d’En Patufet», el 1936). Detingut per les alimanyes republicanes, fou torturat i assassinat en lloc i data desconeguda. El seu germà Narcís Casassa i Tasis fou mort el 1939 a Calaf, membre de la “Lleva del Biberó”.

Josep Colom i Alsina. (Súria 1906 – Montblanc 1936). Escriptor, poeta i sacerdot.   Va estudiar al seminari de Solsona i destinat posteriorment a la diòcesis de Tarragona. Nomenat prevere de Montblanc, va promoure el grup montblanquí Fra Magí Català de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la que fou consiliari. Autor dels Goigs a llaor de Sant Cristòfol (1936) patró del barri montblanquí del mateix nom. La seva producció poètica, generalment de temàtica religiosa. A l´inici de la guerra civil s´oposà a la destrucció del temple de Santa Maria per part dels milicians d´esquerra. Detingut i empresonat a Montblanc, fou assassinat a l´agost de 1936. Va escriure una dramàtica poesia estan al captiveri, “El temple flamejant”: “Que m´has fet Montblanc d´aquesta glòria, que un jorn els avis cenyiren en ton front?, ¿Per què l´has ennegrit la teva història, marcant sobre els seus fulls segells d´afront?”.

Antoni Doltra i Masferrer. (Vidreres 1880 – Palafolls 1936). Poeta i prevere. Fill d’una família molt humil, estudià al seminari. Fou prevere (1905) i obtingué la llicenciatura en teologia (1906).Va ser rector, entre d’altres parròquies, de l’església de Santa Maria de Pineda de Mar. Va fundar el Centre Cultural i Recreatiu de Pineda, una entitat que naixia el setembre de 1930 amb l’objectiu d’oferir als joves de la població un punt de reunió i trobada. Pel que fa a la poesia havia participat en certàmens joc floralescos i havia publicat el recull «Cançons i rimes (Poesies)» (1923). Dos anys després de la primera publicació, va veure la llum «Visions (Quadrats escènics)» (1925) que contenia un total de quatre quadres escènics (Nit de Reis, El pont del diable, Els fills de Jacob i Sant Diumenge) tots ells ja estrenats al públic anys abans. Participà en els Jocs Florals i hi obtingué diversos guardons, com la Flor Natural del certamen de la Bonanova.. I, finalment, l’any 1926 va editar «Proses humils (Assaigs literaris)», recopilació de textos publicats en revistes i periòdics. En la temàtica de les seves obres (especialment poesies i assajos) hi predominava la religió, la pàtria, la cultura popular, les rondalles i descripcions de la naturalesa. En l´esclat de la guerra civil fou perseguit, torturat i assassinat pels membres del comitè antifeixista de Pineda. Altres pinedencs assassinats per les esquerres foren en Francesc Boguñà i Pallàs (Sant Andreu del Palomar 1884- Pineda 1936, empresari tintorer de “Boguñà S.L.”, membre de la CEDA i regidor de l´ajuntament, s´enfrontà amb els revoltats del 1934 i fou assassinat); i Joan Martorell i Comas (Pineda de Mar XIX, propietari i dretà, assassinat al reclamar les seves terres al comitè antifeixista).

Josep Forn i Talló (Igualada 1886- Òdena 1936). Sacerdot, escriptor i poeta en català. Guanyador de la Viola d’Argent als Jocs Florals de Girona de 1918. Autor de cants i poesies de caire catòlic, com “El temple de Santa Maria d’Igualada”, poeta finíssim i bon coneixedor del llatí, i enamorat de la Litúrgia havia traduït al català els himnes i els salms del Missal. Fou detingut i assassinat per membres del comitè revolucionari poc desprès de l´esclat de la guerra civil a “Cal Sabater” d’Òdena.

Narcís Jofre i Costa. (Malgrat de Mar 1897-1936). Sacerdot i poeta. Era el capellà de la parròquia de Sant Nicolau. Quan va esclatar la guerra civil s´hauria pogut escapar fàcilment, però preferí quedar-se entre els seus feligresos. S’amagà a casa d’una neboda seva, on fou descobert. Capturat el dia 6 d’agost de 1936, se l’endugueren al cementiri malgratenc, on cridà i perdonà. Allí el van torturar i assassinat el 6 d´agost. Els botxins volien tapar-li els ulls. Mossèn Jofre s’hi negà, ja que volia morir coratjosament per Crist. Altres sacerdots malgratencs assassinats foren en Joaquim Turró i Viñas (Malgrat de Mar, 1878-1936, sacerdot adscrit a la i capellà del col·legi de les religioses carmelites, fou mort el 5 d´agost) i Fèlix Paradeda i Robert (Malgrat de Mar, 1865-1936, sacerdot i escriptor, especialista en història local, fou detingut a casa seva el 7 d´agost del 36, i se l’endugueren al cementiri de la població. Van obligar el fosser a cavar un clot i hi tiraren el mossèn encara viu. L’enterramorts es resistia a colgar-lo; però l’obligaren a completar la feina amb l’amenaça que, si no ho feia, l’enterrarien viu a ell).

Josep Matamoros i Sancho. (Alcanar, 1866-1937). Canonge, historiador i poeta. Publicà “La Cruz. Sus diversas manifestaciones y aplicaciones” (1913), “Historia de mi pueblo, Alcanar” (1922) i la “Monografía catedralicia” (1928) de Tortosa. Publicà els reculls poètics “Oda a la Santísima Virgen de la Cinta” (1928) i “De mis verdes años… Flores marchitas” (1928). Col·laborà a «El Estandarte Católico» i «Correo de Tortosa», sovint amb pseudònims, com “Un Alcanarense” i Benjamín. Fou perseguit durant la guerra civil per les esquerres i va morir assassinat per enverinament per un apotecari d´esquerra.

Antoni Navarro i Grangé (Vilaller 1867- Barcelona 1936). Sacerdot, poeta, activista cultural i pedagog. El maig de 1901 guanya el seu primer premi important en els Jocs Florals de Lleida. El 1901 fou nomenat ecònom de Juneda i el 1904 rector de Montclar i s’inaugura llavors una etapa de clara estabilitat personal, que es tradueix en una progressiva participació en la vida cultural i literària i en una clara intensificació de la seva producció poètica. Des del 1902 al 1913 Navarro participa en revistes, Catalunya (1903-1905), publica a Barcelona dos reculls poètics: Pirinenques (1903) i La balada de l’hivern. (De 1902 a 1906, participa en la tasca de recerca dialectològica per al diccionari de mossèn Alcover, col·labora activament a la revista Catalunya (1903-1905), on publica diversos poemes, i presenta la comunicació “El català a-n el Ribagorça” al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). El 1908 llegeix, a Sabadell, el seu estudi “Mossèn Jacint Verdaguer y sa obra poètica” i publica el text “La casa encantada de Pinyana” al Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, entitat a la qual es vincula com a soci delegat el 1911. Aqueix mateix any, guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Idil·lis lluminosos” (l’any anterior ja havia guanyat el mateix premi en els Jocs Florals de Lleida per la composició “Pluja de nards”). El 1912 publica el recull recopilatori Cançons perdudes i inicia les seves col·laboracions literàries a El Diario de Lérida, Lo pla d’Urgell i La Falç. L’any 1913 presideix els Jocs Florals de Lleida, i el 1914 edita el volum “Recitacions”. L’any 1914 deixa la rectoria de Montclar i col·labora activament en diverses publicacions periòdiques (La falç, l’Escut, Crònica Targarina, entre d´altres), i els seus esforços se centren sobretot en l’organització d’iniciatives culturals, la posada en marxa i la direcció de diversos centres escolars (a Juneda i a Mequinensa). L’any 1924, es trasllada a Barcelona, on fa tasques pastorals a la parròquia de Sant Josep Oriol i exerceix de capellà adjunt a l’església de Nostra Senyora de Pompeia, s’incorpora a la penya literària del cafè Colón, i col·labora en el projecte d’Arxiu de Tradicions Populars que dirigeix el seu amic Valeri Serra i Boldú. La seva poesia, d’estil popular unes vegades i d’altres artificiós, és centrada en la descripció de les terres pirinenques. El 26 de Desembre de 1936 fou detingut a Barcelona per milicians de la Generalitat de la República catalana i assassinat immediatament.

Manuel de Peñarrubia i de Morenés (Tarragona 1862-1936). Periodista, poeta i procurador. Conegut per ser l´inventor del bastó blanc pels cecs el Desembre de 1931. Fill d’una il·lustre nissaga, la seva àvia era filla dels “Barons de les Quatre Torres”. Militant monàrquic, catòlic i dretà, fou regidor de l´ajuntament de Tarragona el 1901. Va estudiar per ser procurador, professió que desenvolupà a Tarragona i fou vocal del “Tribunal Tutelar de Menors”. Va ser president de la comissió provincial de la Creu Roja. El 1929 va aconseguir portar a Tarragona la Delegació dels Cecs i va implantar per als invidents el bastó blanc. Va ser mecenes de les associacions culturals filantròpiques i de la societat Arqueològica. Va col·laborar al Diario de Tarragona i al Diari La Cruz. Peñarrubia, a més de pronunciar conferències i promotor de festes literàries, va fer moltes cròniques ciutadanes i d’esdeveniments que va utilitzar en el periodisme, publicant el llibre “Excelencias y Beneficios que reportan el buen trato y protección de los animales”. Com a poeta, va publicà “’La Virgen de los Valles”, “Las palomas de la libertad”, “Nubes de verano, poesias castellanas i catalanas” i molts d’altres també dedicats a personatges il·lustres de la ciutat. Fou assassinat pels marxistes el 28 de setembre de 1936.

Francesc Saladrigues i Martí (Bellpuig d´Urgell 1865- Vimbodí 1936). Sacerdot tradicionalista i poeta. Rector de l´Espluga de Francolí i mossèn de “L´Ermita de la Santíssima Trinitat”. Fou perseguit i detingut pel “Comitè antifeixista de l´Espluga” (integrat per reconeguts veïns del poble d´ERC), castrat, i assassinat el 24 de Juliol de 1936 a la carretera entre Prades i Vimbodí; el seu cadàver ultratjat, restà insepulta durant molts dies, fins que el seu cos fou ruixat amb gasolina i cremat. Els seus nebots foren en Salvador Saladrigues i Oller. (Bellpuig d´Urgell 1890- 1968). Sacerdot, llicenciat en Sagrada escriptura, professor i escriptor. Professor del seminari de Solsona i secretari del Bisbe Tarancón. Va escriure “La concòrdia evangèlica”. El seu germà fou en Ramon Saladrigues i Oller. (Bellpuig d´Urgell 1883- 1953). Escriptor i tipògraf. El 1908 va creà la empresa “Saladrigues Impressors i llibreters” i publicà la revista en català “Lo Pregoner” de caire tradicionalista i dretà, prohibida per la República i represa a la fi de la guerra civil.

Pere Verdaguer i Costa (Vic 1888- Sant Julià de Vilatorta 1936). Sacerdot, poeta i assagista. Membre de la “Colla de Romeus” de l´esbart dansaire de Vic. Va escriure el llibre de poemes “Aures de la Plana”, avui perdut, i era un especialista en el poeta “Guerau de Liost”. Fou premiat en els “Jocs Florals de 1935” amb una englantina. Fou assassinat a finals del 1936 a mans dels revolucionaris d´esquerra.

Lluis Carles Viada i Lluch. (Barcelona 1862-1938). Periodista, publicista, poeta i escriptor especialista en Mossèn Cinto Verdaguer i en Cervantes. Col·laborà en nombroses publicacions, com «La Creu del Montseny», «Lo Pensament Català», «Almanac de lo Teatre Catòlic», etc. Fou cofundador de la Societat Catalana de Bibliòfils, i publicà estudis sobre lexicografia (Observaciones al Diccionario de la Real Academia, 1887) i diverses bibliografies (com Impressores barceloneses). És autor també de poesies catalanes i castellanes, recollides als volums Pasionarias, Elegíacas, Flors de tardor, etc, i de diverses traduccions. Publicà Del amor al libro. Aforismos rimados (1927). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i secretari de l´Ateneu Barcelonès, hispanista i catòlic. El 1932 fou candidat a les eleccions generals per Barcelona a la candidatura “Dreta de Catalunya”. Fou assassinat als 76 anys en una txeca de Barcelona, torturat per milicians d´esquerres.

Dolça i pacífica Catalunya…

bastoncillo



Categories: Alma, Arte dulce, Historia

Tags: , , , ,

39 comentarios

  1. Recomiendo leer el libro
    MI DIARIO DE GUERRA, del doctor Pere Tarrés,
    sobre todo el último apunte ’26 enero 39″, donde se relata la alegría popular por la liberación de Barcelona.
    Puede pedirse en
    LLIBRERÍA CLARET
    Calle Lluria,3. Barcelona.
    Si dicen que está agotado,
    solicitar su reposición.

  2. Companys es la figura más siniestra que ha dado Cataluña.

  3. Habría que esforzarse en derribar el mito Companys.

  4. Es vomitivo ver el nombre de este siniestro personaje en calles y Estadios Olímpicos en Barcelona.

    Es una indecencia y una falta de respeto absoluto para todas las víctimas asesinadas, fusiladas y torturadas bajo su mandato.

    También es cierto que posiblemente algunos de los nietos de los asesinados, fruto de su delirio infeccioso y de la incultura más supina, abrazaran hoy el secesionismo.

    Dolça i espanyolissima Caspalonia

  5. Se puede leer el libro «Crim de sang» de Sebastià Alzamora que novela el episodio trágico de los hermanos maristas, entre violencia asesina y la codicia monetaria.

  6. Pensar que un criminal como Companys conocido con el nombre de el Pajarito, es para los separatistas Sant Companys y su nombre es recordados en cientos de plazas y calles de Catadisney es una provocacion en un estado democratico de derecho europeo.
    Europa ens mira !!!.

  7. Querida alcaldesa Ada Colau ¿Para cuándo un homenaje a estos 16 poetas asesinados?

    • Lo q piensan :
      Curas y d derechas la mayoría!
      Les está bien empleado!
      Se lo merecían!
      Son maltratadores… Y asesinos sectarios…
      Su vocación máxima es la Revolución marxista…
      Y q ha pasado en esas Revoluciones???
      Puede parecer q soy una pesada…pero por cuestiones q no voy a repetir se muy bien lo q realmente son los comunistas revolucionarios…
      Igual q los nazis EH!
      Su clara idea es q se haga q lo mandan!
      » la gente» les importamos bien poco…sólo nos utilizan!

    • Para los anarquistas-SEPA-RATAS, eso no es memoria histórica, su memoria histórica es las muertes del bando franquista, las demás muertes no cuentan. ¡VIVA LA IMPARCIALIDAD!

  8. Cread una seccion «Coses que TV3% ni els medis subvencionats mai informaran»

  9. Asesinatos, campos de concentración, paseos, patrullas de control, chekas,… Supongo que no todo se le puede achacar a Companys personalmente, pero la responsabilidad máxima de organizarlo o, como mínimo mirar para otro lado, Sí.

    • Por lo menos, se puede reprochar a Companys la estrecha alianza política, o sea complicidad, con la CNT-FAI, los responsables de las checas y de los paseos si retorno, amén de otros desmanes.

      • Todos saben mi opinión sobre el tema…pero no todos los q estaban en la FAI y CNT… eran anarquistas d corazón …allí había mucha «purria», ladrones, asesinos y delincuentes muy difíciles d controlar…
        Companys y muchos dirigentes anarquistas y sindicalistas, también otros…fueron unos irresponsables…» metiendo» a gentuza y dándole » vidilla»
        Son responsables d los desmanes y asesinatos…
        Pero eso ha pasado y pasará en TODAS «las Revoluciones»…
        Ahí está el peligro !

    • Manu, nos olvidamos de que SI era responsable… TOTAL Y PROFUNDAMENTE.
      Se llama responsabilidad «in vigilando» es decir que el orden publico no fue eso y la competencia no era de Madrit, ya que se habia proclamado la Repu catalana

  10. Hay gente que ve la paja en el ojo ajeno y no ve la viga en el suyo o sølo sabe criticar lo que le conviene. No convencen y producen rechazo, a estas alturas ya se podría tener rigor. Vuelvo a decir, además, que la historia no se decreta por ley. Eso es propio de totalitarismos de mono gris y chip en el cerebro.

  11. Yo solo se….Que con el fusilamiento de Lorca(?) sus familiares y alguien mas se han llenado los bolsillos

    • Con el fusilamiento de García Lorca el ÚNICO que se ha llenado los bolsillos y se los sigue llenando es IAN GIBSON…..la familia de Lorca lleva lustros diciendo que lo dejen en paz allá donde esté…..

      • Es así. La familia de García Lorca lleva décadas diciendo que dejen en paz la memoria del poeta y oponiéndose a las excavaciones en búsqueda de su cadaver. El impresentable y mentiroso escritor irlandés (me niego a llamarle historiador) Ian Gibson es quien se ha forrado con sus libros sobre el tema. Las pruebas han demostrado que García Lorca no estaba enterrado donde Gibson aseguraba que lo estaba (70.000 € le han costado al Estado, por el momento, las excavaciones…y ahora se quiere excavar un campo de fútbol) pero éste aún no ha pedido perdón por los errores contenidos en sus libros, presuntamente históricos.
        En torno a la desaparición de García Lorca se saben en realidad muy pocas cosas. Más bien lo poco que se sabe es en torno a quién no lo mató, y no a quién lo mató.
        Se sabe, con seguridad, que no pudieron matarlo los «franquistas», pues aún no había franquismo en Agosto de 1936 (Franco fue elegido jefe del bando sublevado el 1 de Octubre de 1936). A fines de Agosto de dicho año Franco ni se encontraba en Granada, ni tenía jurisdicción alguna sobre dicha ciudad o sobre Andalucía (en todo caso sería Queipo de Llano) , ni tenía conocimiento alguno de lo que podía estar ocurriendo en la misma con García Lorca.
        Se sabe, también, que a García Lorca no lo mataron los falangistas. Antes al contrario, fueron los falangistas granadinos los que le protegieron y dieron cobijo. Como todos sabemos, el poeta se refugió en la casa familiar de Luis Rosales, gran amigo personal y también insigne escritor (Premio Cervantes,1982). y miembro destacado de la Falange en Granada (su hermano José Rosales era el Jefe Provincial del partido).
        A partir de ahí hay una gran incógnita en torno a lo que pasó con García Lorca. Probablemente, en su desaparición contaron también causas de tipo familiar, pues sabida es la gran enemistad que el poeta tenía con alguno de sus primos y tíos (la satirizada figura de Bernarda Alba haría directa alusión a una tía suya) por viejas rencillas familiares vinculadas a temas de tierras y herencias (este tipo de represalias por temas familiares fueron muy comunes, en ambos bandos, durante la Guerra Civil). Esa parte de la familia tendría buenas relaciones con miembros de la derecha conservadora granadina (especialmente de la CEDA) y con la nuevas autoridades que tomaron el mando del Gobierno Civil a partir de Julio de 1936, y puede que esto influyera en la detención de Lorca. Pero, insisto, nada se sabe con seguridad.
        Toda la novela inventada por Gibson se ha demostrado falsa. Pero éste sigue sin pedir excusas. Es más, la semana pasada le vi en televisión criticar muy duramente a la familia de García Lorca (sobrinos y sobrinos nietos) por no «colaborar» durante todos estos últimos años (por ejemplo, en la delirante querella interpuesta hace poco ante la Justicia argentina) . ¿Quién es Ud., señor Gibson, para obligar a una familia a prestarse a la farsa que Ud. mismo ha urdido y gracias a la cual Ud. se ha hecho millonario?

      • F. Llopis: ¡Magnifico! muchas gracias por tan maravillosa descripción de los hechos, que demuestran una vez mas la falta de objetividad que todavía hoy, 80 años después, no hemos sido capaces los españoles de clarificar, tanto en lo que respecta a la Segunda República como a la Guerra Civil.

      • Disculpen el lapsus: Quise escribir cadáver, y no cadaver….obviamente.

      • Bravo F. Llopis! Magnifica exposición!

  12. Gràcies a «Dolça Catalunya» de mantenir el record d’aquestes víctimes inocents, màrtirs per asl creients. Vaig cercar un record dels nombrosos monjos assessinats, el 1936, dins portal Internet de Montserrat i em va colpir de no poder-hi trobar gairebé res, si bé no som molt destre en navigació.

  13. Que equivocats esteu Dolços! El nostre molt orinable president era una persona de bé! Durante los años de su presidencia atendió a pobres, enfermos, huérfanos y moribundos, al mismo tiempo que guiaba la expansión de su congregación estelada, en un primer momento en Catalunya y luego en otras calderas del infierno. Tras su muerte, fue beatificado por la gran hermana Forcadell. Su canonización fue aprobada por el obispo Novell el 11 de septiembre de 2016, después de que la Congregación para las Causas de los Grandes Rufianes de la Historia reconociera como extraordinaria la curación de un xarnego enfermo en estado terminal para la causa separatistas!

    • Congregación para las Causas de los Grandes Rufianes de la Historia

      (genial!)

    • Santcompanys del Gran Koiné es el Santo Patrón del catalanitzador de cognoms, de Súmate, de la asociación de filólogos enloquecidos separatistas catalanes, del Institut Inventem la Historia y de un largo etcétera. Sus devotos en Catalibania se cuentan en decenas de miles, como Mr. Spot, CarajilloMan, Rufián y la Marquesa Gayola Martínez de Orujo. Sus milagros incontables e inconfesables, como la multiplicación de arrobas de billetes, puestos de trabajo renumerados escandalosamente y muchos de por vida, desaparición de expedientes de los mossos, etc.

  14. A mí siempre, especialmente cuando se evocaba la llamada memoria histórica, me sorprendía que, así se nos hacía entender, sólo mataran «las derechas», malísimas, por supuesto, y que sólo se dispararan tiros desde el lado de los de Franco, que hubo de ser muy trasto para que su guerra durara tanto tiempo, ¿no?

    • Los impulsos ciegos que han desencadenado sobre España tantos horrores, han sido el odio y el miedo. Odio destilado, lentamente, durante años en el corazón de los desposeídos. Odio de los soberbios, poco dispuestos a soportar la insolencia de los humildes. Odio a las ideologías contrapuestas, especie de odio teológico, con que pretenden justificarse la intolerancia y el fanatismo. Una parte del país odiaba a la otra y la temía. Miedo de ser devorado por un enemigo en acecho: el alzamiento militar y la guerra han sido, oficialmente, preventivos para cortarle el paso a una revolución comunista. Las atrocidades suscitadas por la guerra en toda España han sido el desquite monstruoso del odio y del pavor. La humillación de haber tenido miedo y el ansia de no tenerlo más atizaban la furia.

      Manuel Azaña

      • ¡Odio, odio, odio! Los criminales aventadores de odio están hoy día, felices y complacidos, dando rienda suelta a sus bajos instintos sin que yo pueda explicarme cómo pueden ejercer su oficio con total impunidad aparente. Nadie, ningún partido, ningún gran personaje político, nadie parece predicar la pedagogía de la tolerancia.

      • Nadie predica el amor… Amor a la patria, amor a la familia, amor por tus antepasados y los que nos seguiran…
        Cortoplacismo y que hay de lo mio explican cualquier cosa

      • Este Azaña cuando se ponía cursi era, al margen de un grandísimo hipócrita, realmente insoportable.
        Yo prefiero al Azaña sincero y directo que, sin tantos remilgos literarios, le escribía a su cuñado (Cipriano Rivas Cherif, por aquel entonces cónsul en Ginebra) frases como esta en relación a la quema de conventos y al masivo asesinato de derechistas en la primavera de 1936:

        «Qué lástima, Cipriano, que no estés aquí…Te divertirías mucho al ver todo lo que está pasando» (de la correspondencia privada de Rivas Cherif, incautada a éste por la policía secreta franquista al apresarlo la Gestapo en Burdeos -Octubre de 1940- y conservada en el Archivo Histórico Nacional).

        Manuel Azaña Díaz: Golpista, hipócrita y asesino. Principal responsable, en tanto que Presidente de la II República fraudulentamente llegado a dicho cargo (leánse, por si quedaba alguna duda al respecto, los diarios de su antecesor en dicho cargo, Niceto Alcalá Zamora), del desencadenamiento de la Guerra Civil.

  15. Si us plau, no oblidem: l’assassí Companys té un estadi a Barcelona amb el seu nom. Olé la política progre….

  16. Que le quiten ya su nombre al Estadio de Montjuic (es un insulto al espíritu olímpico)

Responder a XMB, Barcelona Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

INFORMACIÓN BÁSICA SOBRE PROTECCIÓN DE DATOS:

  • Responsable: Dolça Catalunya
  • Finalidad: Gestión de suscripciones al blog y moderación de comentarios y el envío de boletines de noticias.
  • Legitimación: Consentimiento del interesado
  • Destinatarios: Los datos se comunicarán a Cloudflare Inc. (mejora rendimiento web; acogido a los acuerdos EU-U.S. Privacy Shield). No se comunicarán otros datos a terceros, salvo por una obligación legal.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos, como se explica en la información adicional.
  • Información adicional: Puede consultar la información detallada sobre la protección de datos en política de privacidad.