El nacionalisme ens vol fer creure que som molt diferents, que no tenim res a veure amb la resta d’espanyols. La història, però, ens diu una altra cosa.
El blog de Somatemps, indispensable per tal de conèixer qui som, ens porta aquesta història sobre una sarsuela en català que va aconseguir una gran popularitat: Cançó d’amor i guerra:
«Cançó d’amor i de guerra és una sarsuela catalana en dos actes, que es va estrenar el 16 d’abril de 1926 al Teatre Nou de Barcelona i es va convertir en el primer gran èxit del compositor valencià Rafael Martínez i Valls. El text és de Lluís Capdevila i Víctor Mora.
Creada l’any 1926 en plena dictadura de Primo de Rivera, es titulà inicialment Els soldats de l’ideal, però la situació política féu que l’obra es prohibís abans de l’estrena. Sembla que aquest nom (la “ideal” era la revolució republicana francesa) no va agradar gens al governador civil, el general Milans del Bosch, i en una reunió presidida per ell mateix, els autors de la sarsuela van decidir de canviar-ne el nom pel que ara coneixem.
Després de la guerra civil va ser va ser una de les obres de teatre en català que més aviat va aconseguir de poder-se representar.
L’acció es desenvolupa en una farga situada en un poble indeterminat del Vallespir, l’any 1793, en plena Revolució Francesa. L’argument de l’obra se centra en la història d’amor entre dos joves, l’Eloi i la Francina, que veuen com els seus destins se separen a causa d’un inesperat infortuni, ja que el fill del batlle Ridau es proposa com a objectiu de maridar-se amb Francina costi el que costi.
D’aquesta manera la trama principal descobreix les disputes i contrarietats que es produeixen dins aquest triangle amorós, alhora que il·lustra l’agitat moment històric que convulsionava la França de finals de segle XVIII.»
Dolça i musical Catalunya!
Categories: Arte dulce, Catalanes universales, Catalunya de tots, Historia, Huid del nacionalismo, Mejor juntos
Hay bastantes; ésta fue la primera que escuché, allá por los años noventa, con las voces de Caballé, Carreras, Pons; musicalmente, no es bellísima: es hermosísima, con una línea delicada, apasionada ¡Una joya de zarzuela!
Es lo que tiene la zarzuela…Hay más vínculos, desde luego.
La cultura española está tan enraizada en Catalunya, como cultura propia que es, que los nacionalistas nunca podrán hacer ninguna independencia porque sería como separar a dos hermanos siameses que comparten venas y un mismo corazón… si se separan se mueren ambos o al menos el más débil(Catalunya). Por eso la independencia es un suicidio cultural, económico, y social. Mira que es fácil de verlo, pero los separatistas tienen el seso sorbido por la secta.
A la zarzuela catalana le pasa como a la jota aragonesa, que se baila en muhas comarca de Tarragona y del sur de Barcelona y Lérida. Están desterradas de la vida artística y sus miembros proscritos. Ni que decir tiene que están vetados para TV3 y las subvenciones.
Quería poner: A la zarzuela catalana le pasa como a la jota catalalan, se se baila en muchas comarcas……..
No sólo está esta zarzuela en catalán, hay muchas más, y hay que recordar a un ilustre catalán que plasmó como nadie con su música ambientes varios, como el ambiente madrileño, tan bien reflejado en Doña Francisquita; me refiero a Amadeo Vives, uno de los fundadores del Orfeón catalán. La última zarzuela en catalán de la que tengo noticia se estrenó a principio de la década de los 80, cuya música es del maestro José Espeita, titulada Alexandra, estrenada en un teatrillo de un barrio de Barcelona, L’orfeó Martinenc y de la que creo sólo se dio una representación. Para más información sobre la zarzuela en catalán, dejo esta entrada, para quien desee tener más información al respecto: http://es.wikipedia.org/wiki/Zarzuela_en_catal%C3%A1n
És que, els catalans, MAI hem sigut res diferent de la resta d’espanyols. I a qui no li agradi . . . dues pedres!!!
Gran blog el de Somatemps