Felicitats a tots els Franciscos, Pacos, Paquitas, Cescs, Quicos i demés onomàstiques del poverello.
Sant Francesc d’Assís, el jove comerciant que tot ho va deixar per amor. A alguns moderns els cau simpàtic perquè veuen en ell un precursor de l’ecologisme. Però no és exacte. Dice Chesterton en su San Francisco de Asís que el cristianismo había entrado en el mundo para curar al mundo, porque el culto a la naturaleza del paganismo produce inevitablemente cosas contra naturaleza. Así lo hizo el pobrecito de Asís.
El joven Francisco soñaba con armas. Al partir cabalgando a la guerra, escribió en la muralla de Asís: «Volveré hecho un gran príncipe». Pero enfermó pronto y regresó de vacío. Cabalgando se encontró un día un leproso, y allí pudo probar su valor: lo abrazó y lo besó. Se dice que al volver la cabeza, el purulento había desaparecido; era Jesús. Francisco volvió hecho el príncipe de los pobres, y entregó su vida a amara al Amor.
Que «el mínimo y dulce Francisco de Asís« (Rubén Darío dixit) nos ayude a dejar el egoísmo y entregarnos al Amor. ¡Viva San Francisco!
Va l’Apòstol de l’amor
per una selva d’Itàlia;
l’amor que sent per Jesús
ja no cap dins la seva ánima.
Ne parla als rius y a les flors,
i pins i roures abraça.
És desterrat Serafí
que del cel sent enyorança
D’alegria tot cantant
los aucellets l’acompanyen;
los que trastegen pel bosc
voleien de branca en branca;
los que volen per lo cel
paren atents la volada.
Francesc los vol predicar,
sota un roure s’aturava.
Sobre l’herba es posen uns,
los altres sobre les mates,
los més estimats de tots
damunt sos genolls y espatlla;
cada bri d’herba en porta un,
cada arbre una nuvolada.
– ¡Germanets aucellets, -los diu,-
lo Criador quant vos ama!
Sense sembrar ni segar
teniu sempre en vostra taula
la llavor d’herbeta humil,
de la font la gota d’aigua,
si en lo calze d’una flor
no voleu beure rosada.
Com no fileu ni cosiu,
Déu vos vesteix i vos calça;
vostre vestit i calçat
valen més que d’or i plata.
Vos dóna per llit un brot,
una fulla per teulada,
gentils boscúries per niu,
lo cel i terra per gábia.
Aucellets, los meus germans,
lo Criador quant vos ama!
Ameu-lo, volsaltres, bé,
que amor ab amor se paga;
canteu-li a l’hora de l’alba
d’amor la dolça cançó
que els homes han oblidada!-
Tot predicant als aucells
Sant Francesc s’extasiava.
Ells, per fer-li reverència,
sos jolius capets abaixen;
l’aureneta estira el coll,
la perdiu estira l’ala,
alçant los ulls cap al sol
obre son bec la calándria,
fa la’atleta el passerell,
saltirons la cogullada,
fent pujar i fent baixar
sa cogulla franciscana.
Quan Francesc los beneeix,
un sospir d’amor exhalen
i algun diví rossinyol
preludia ab la seva arpa.
Del signe sagrat que fa
pren la forma l’aucellada,
que cantant se’n vola al cel
com una creu que s’hi exampla
de llevant cap a ponent,
de migdia a tramuntana.
Així la creu de Jesús,
que el màrtir d’amor abraça,
serà duita a tot lo món
pels fills de l’Ordre Seràfica,
que pobres com los aucells,
ja entonen per monts i planes
d’amor la dolça canço
que els homes han oblidada
(Jacinto Verdaguer)
Categories: Alma, Arte dulce
Felicitats per a Francesc Homs. Com es diu en castellà, «lo cortés no quita lo valiente».